Andorra fa més de trenta anys

Molts tenim un raconet del món que ens és especial, que guardem al cor, i per mi un d’aquests llocs és Andorra. Vaig començar a venir-hi quan tenia quatre anys, els meus avis disposaven de deu dies de vacances l’any, i durant més de quaranta anys sempre a l’agost sense faltar-hi cap ens hi portaven a estiuejar.

Sortíem sempre a les quatre del matí del Lloar, el poblet del Priorat on vivien els avis, i si mal no recordo eren quatre hores de viatge on combatia la son entre el coixí que portava al cotxe i la il·lusió dels dies màgics que ens esperaven.

El primer record és passar la frontera. Avui en dia, hi ha setmanes que la creuo vàries vegades amb la major indiferència, però llavors, se m’accelerava el cor, per mi era el punt a partir del qual tot començava, on les valls s’estrenyien per donar pas a les cues de cotxes, voltades d’anuncis de marques de tabac, que anàvem enfilant amb el cap enganxat a la finestra per no perdre cap detall fins al mateix hotel de l’avinguda Meritxell on sempre ens allotjàvem.

L’hotel ja no hi és, ara hi ha un solar que espera un nou destí, espero que no fos conseqüència de la ferum dels quilos i quilos de formatge estovat que guardava l’àvia a l’armari de l’habitació per repartir al tornar entre familiars i coneguts. Durant molts anys va ser un lloc des d’on contemplàvem i escoltàvem bramar el riu, llavors salvatge i sense el ciment d’ara, uns sons que ens relaxaven tant a les nits mentre venia la son, com al migdia mentre els avis descansaven i jo era incapaç d’estar-me quiet esperant al llit.

Tinc molts records plàcids que fan que recórrer avui els seus car­rers i parròquies em provoqui una dolça sensació. Començant per la plaça del Poble, on cada nit anàvem a menjar un gelat, on hi havia els lavabos públics amb l’estàtua d’una bruixa on la meva àvia telefonava a coneguts i família. Semblava que la missió del viatge a Andorra per a l’àvia era fer trucades a tothom per avisar que ja havíem arribat, i l’últim dia per avisar que tornàvem, sempre carregada amb la seva llibreta de telèfons inacabables, i una bosseta de monedes, i per sort meva i dels que esperaven fent cua a la cabina, ella mateixa es limitava a quatre o cinc trucades a la nit, que eren més barates. L’altra missió era enviar postals, no he signat mai tantes postals com ho vaig arribar a fer des d’aquella tauleta de nit de l’hotel. Qui ho havia de dir, després d’adult, he tornat a enviar postals, les últimes des del Vietnam van trigar a arribar dos mesos fins a la Massana. Avui ja no truquem, ja no enviem postals, pengem ràpid una foto a les xarxes socials i a córrer!

A prop d’allà, a la font de l’església, sempre hi paràvem a beure l’aigua gelada que hi brollava, amb l’ajut d’un got de plàstic vermell que ella sempre portava a la bossa. Ja una mica més gran, m’enfilava tot solet a la font, per beure a morro com bonament podia, acabant sempre xop. Avui en dia, quan hi passo, encara m’hi aturo a beure un glop o miro de reüll, recordant aquell inquiet vailet que de la mà del seus avis sempre demanava aturar-se a beure aigua d’aquella font.

Amb el meu germà, estalviàvem tot l’any per poder arreplegar unes pessetes i gastar-les a les botigues, recorrent tot Andor­ra la Vella i Escaldes durant aquells dies buscant els preus més barats on comprar esportives, minicadenes, música, jocs...

Ens aturàvem a tots els bancs, des on veiem passar els cotxes amb l’avi, anotant cada any el número de matricula més alt que aconseguíem divisar. També dibuixàvem tots els agents de circulació i els posàvem noms, la barrufeta, el pinxo, la barbeta... encara conservo aquelles llibretes amb els dibuixos dels agents, inclús m’atreviria a dir que per la seva versemblança, una de les agents actuals que em creuo molts dies ha de ser filla d’una agent de llavors que vàrem dibuixar. En aquelles mateixes llibretes, els avis em feien escriure cada dia un diari, anotant-hi amb lletra de nen i plena de faltes d’ortografia tot allò que fèiem aquells dies.

Si mai, fa trenta o trenta-cinc anys, us vau trobar al parabrises un paper que hi deia: multa!, que sapigueu que vaig ser jo, que sempre anava amb una capsa de llumins de cuina plena de les meves multes, i que anava deixant a tots els cotxes que considerava que no havien aparcat bé.

Algun matí el passàvem a les piscines a dalt de tot de les Escaldes, on arribar-hi a peu era com una excursió, com fer un cim amb el premi de passar una estona en remull en una aigua congelada, i on sempre fèiem parada obligada al sortidor d’aigües termals on la meva àvia treia una tovalloleta petita i es feia fregues als genolls, ja castigats de tants anys de rondar pel món.

També era obligada una excursió a les muntanyes amb els jeeps blaus d’una companyia andorrana, jo era molt petit llavors per apreciar la bellesa dels paratges de les valls, però gaudia corrent amunt i avall sense control ni parar, esquivant, a vegades sense sort, immenses tifes de vaca, mentre l’àvia m’arremetia a crits com podia i l’avi ho enregistrava tot en aquelles pel·lícules mudes de súper 8 mil·límetres, que anys més tard vam passar a un format més actual i que encara avui provoquen rialles quan les hem visionat en alguna sobretaula familiar. Andorra, fa més de trenta anys.