Cultura entre Andorra i Sureda

Com si haguessin estat ahir, el record de les primeres Trobades Culturals Pirinenques, celebrades a Sant Julià de Lòria l’any 2004, ens fa mirar enrere enllaçant noms de viles i pobles d’arreu del Pirineu: Esterri d’Àneu, Organyà, el Pont de Suert, Ripoll, Berga, la Seu d’Urgell, les Escaldes, Puigcerdà, altre cop Ripoll, altre cop Esterri d’Àneu, Prada de Conflent, Ceret, Santa Llocaia de Cerdanya i Sant Corneli de Cercs. Cosim aquests indrets amb el fil de la memòria i amb un deix de nostàlgia per les trobades celebrades, que han aplegat molta gent convocada per la Societat Andorrana de Ciències, amb la col·laboració de centres d’estudis i altres entitats de les comarques on han tingut lloc. Les darreres, les 16 Trobades Culturals Pirinenques, es van celebrar el cap de setmana passat a Sureda, al Rosselló i, com el bon gust que ens deixa una trobada amistosa i plaent, la reservem per sempre més en el calaix de les coses bones, en la calaixera on preservem allò que volem i valorem.

El títol genèric d’enguany era “Els Pirineus Marítims”, una picada d’ullet a la gent de Sureda culturalment activa, per donar-los veu i poder-los escoltar exposant realitats singulars i diferents a les andorranes, puix la serralada pirinenca en cada vall i en cada raconada té una manera de fer i de viure amb trets diferencials respecte a les veïnes. Cada ribera, cada comarcada, rumbeja amb un aire diferent de l’altra, i això, que pot semblar una dificultat a l’hora de mantenir contactes i amistats, dona la veritable profunditat humana que habita el Pirineu, que hi treballa i així mira de fer-lo encara més habitable i més viu.

Qui digui que el Pirineu té una identitat homogènia, o parla per parlar o bé no coneix la realitat social i sociològica contemporània de la serralada. La pretesa identitat pirinenca només ho és per lligam de territori, per formar part i habitar al Pirineu, però qualsevol pretensió d’etiquetar, com si fos una marca, el tarannà pirinenc, no passarà de ser una manifestació purament estètica, afaiçonada amb un maquillatge superficial, sense cap valor específic identificador amb un pretesa manera de ser de la gent del Pirineu. L’únic lligam entre els habitants del Pirineu és una mateixa estructura geològica, la serralada que va de llevant fins a ponent, de mar a mar, de la Mediterrània a la mar Cantàbrica. És aquest espai geogràfic el que dona caràcter, degut a la seva molt variada i rica composició, orogràficament i també hidrològicament parlant.

Hauríem de marxar algun segle enrere per poder veure conjugades les traces identificadores comunes arreu de la serralada pirinenca. Segles o algun mil·leni, certament, atesa la progressiva sectorització econòmica i etnogràfica produïda des d’aquelles comunitats prehistòriques ramaderes –aquelles sí, amb un procedir comú i similar–, sement inicial per les generacions dedicades a la ramaderia i a l’agricultura de muntanya, però també a tantes altres activitats relacionades amb les encontrades respectives. Per això, quan sentim parlar d’“identitat pirinenca”, afirmada de paraula i com si es tractés d’una forma sagrada de ser, les pessigolles a l’enteniment i a la raó ens fan riure, com un acudit dels que fan gràcia i poca cosa més.

Totes les Trobades Culturals Pirinenques han tingut l’acollida de la gent de l’indret on s’han celebrat. I en cadascuna hem pogut observar els enfocaments i els tarannàs corresponents, donant-nos idea i corroborant les diverses realitats que habiten en cada vall pirinenca. I això és un gust, un gust de vida i un gust per l’esperit. A Sureda hi va aflorar el batec cultural i la seva pulsió social, de ritme diferent a la que podem trobar, posem el cas, a l’altre costat de serralada, a l’Empordà, o a la Garrotxa, o a Cerdanya, a l’Alt Urgell o a Andorra. I ja no diguem al Pirineu aragonès, navarrès, basc o occità. I aquesta és la veritable aportació de cada poble, de cada vilatge, de cada vila, de cada mas, de cada pairalia, de cada habitant, únic i imprescindible, del Pirineu. Una aportació feta de cultura, el millor valor col·lectiu que pot pretendre una comunitat encabida, com si es tractés d’una domus, d’una llar, entre muntanyes solcades per rius. La sort de la serralada pirinenca és tenir cultures ara i adés expressades en cada pam de la seva llonga i alterosa geografia, endolcida aquesta en les valls; cultures, maneres de ser, de parlar, caràcters si voleu enfilats per un fil que les cus en bon veinatge, però que no les tiba ni les vols idèntiques ni, encara menys, una amb més supremacia que l’altra.