Ribbentrop-Mólotov

És una opinió àmpliament compartida que el sistema electoral és un dels elements cabdals, per no dir l’element cabdal, que explica el tipus de sistema de partits que trobem a les democràcies occidentals. Efectivament, hi ha una correlació entre sistemes electorals majoritaris i bipartidisme d’una banda, i sistemes electorals proporcionals i multipartidisme de l’altra. El Regne Unit o els Estats Units són els paradigmes bipartidistes i Israel o els Països Baixos són un bon exemple de democràcies multipartidistes. A tots ens sona molt la dicotomia laboristes i conservadors o demòcrates i republicans quan ens referim als partits presents al Regne Unit i als EUA, de la mateixa manera que tots tenim al cap les filigranes negociadores que cal fer a Israel i als Països Baixos per assolir governs de coalició, i som incapaços de recordar el nom d’un sol partit, de tants que n’hi ha.

El mecanisme que explica per què passa això és relativament senzill, en un sistema electoral majoritari com l’anglès o l’americà només són viables a termini dos partits polítics. En canvi, en un sistema proporcional el nombre de partits polítics viables és molt més elevat. El mecanisme que descriu per què només dos partits són viables és el següent: al Regne Unit o als EUA, en les circumscripcions electorals guanya el candidat que obté el nombre més gran de vots entre les diferents alternatives que es presenten. Per tant, elecció darrere elecció, per un sol vot de diferència el guanyador s’ho pot emportar tot (firts past the post).

Amb aquesta regla de joc, vet a qui que senzill: si l’objectiu de les conteses electorals és guanyar, i les eleccions són un joc legítimament competitiu on tothom aspira a quedar primer, la fórmula electoral majoritària expulsarà els partits amb poc suport ciutadà, perquè es cansaran de perdre i no tindran cap incentiu a tornar-ho a provar un cop darrere l’altre, elecció darrere elecció. Més enllà de la motivació testimonial, altament idealitzada i adequadament finançada, ningú suporta infinites derrotes electorals: el masoquisme polític té límits. Quedaran en actiu només aquells partits que puguin ajuntar al seu voltant una majoria d’electors suficients per tenir una expectativa raonable de guanyar, i com que l’alternança és la substància de la democràcia, tard o d’hora el segon partit esdevindrà majoritari amb el conseqüent canvi.

El raonament de per què en un sistema proporcional hi ha molts més partits viables és, en certa forma, l’oposat. En un sistema lectoral proporcional, a les eleccions es presentaran tants partits i podran guanyar tants partits com siguin capaços d’assolir el mínim de vots que els atorgui representació. El nombre de partits viables dependrà, en cada cas concret, del nombre de llocs a cobrir en cada circumscripció i del llindar de vots mínim que legalment cal obtenir per poder ser elegit.

I a Andorra, què? Doncs ni una cosa ni l’altra, sinó tot el contrari. D’entrada a Andorra no ens trobem amb un sistema majoritari o proporcional pur, sinó que tant en les eleccions al Consell General com als comuns el sistema és mixt. Al Consell una meitat es tria amb fórmula majoritària i l’altra amb fórmula proporcional, i als comuns es tria amb fórmula proporcional però el partit més votat rep com a premi la meitat dels consellers de comú, és a dir la garantia de governar en solitari.

A Andorra, preveure quants partits són viables a termini és més complex i no es pot fer servir el mecanisme automàtic que els he exposat. Les estratègies electorals i partidistes tenen més joc i poden ser més exòtiques, i en la meva opinió permeten que els electors tinguin molt més a dir. L’inexorable dinàmica sistema majoritari/bipartidisme sistema proporcional/multipartidisme es matisa força.

La prova del que acabo d’argumentar és que en les darreres eleccions generals el Partit Socialdemòcrata i els Liberals d’Andorra es van presentar plegats en una aliança ideològica i programàticament dificilíssima d’explicar, però racional en un model majoritari pur. Una altra prova ha aparegut amb el nombre de candidatures que es presentaran a les properes eleccions als comuns en determinades parròquies. Com ja he explicat, les eleccions al comuns forcen majories de govern, i llevat de plantejaments ideològics o programàtics oposats, cal presentar-se a les eleccions amb equips cohesionats i amb els pactes i el programa de govern fet.

No hi ha lògica aparent en presentar candidatures que van a perdre, tret que els interessos siguin d’un altra mena, com ja ha dit una part de la premsa andorrana que parla de pacte secret entre Terceravia i el PS per fer perdre DA. La consòrcia, ens explica la premsa, ha fet presentar al PS una candidatura a Sant Julià a canvi que Terceravia es presenti a Andorra la Vella, Escaldes, Encamp i Ordino, i fer perdre l’adversari polític comú.

En fi, la varietat d’estratègies, com els deia, dona molt joc als partits polítics, però com també els deia, l’elector vota i posa en el seu lloc els estrategues amb derives exòtiques o tendències Ribbentrop-Mólotov. Ja es va demostrar en el recompte de vots de les darreres eleccions generals, quan en la mateixa parròquia els resultats van ser molt diferents pels mateixos partits polítics quan anaven en coalició o es presentaven sols. En la meva opinió, a Andorra els electors tenen molt més de joc i a diferència d’altres contrades la demanda guanya l’oferta.