Desenclavament del Principat (I)

Darrerament s’han publicat en els mitjans de comunicació diferents alternatives per ajudar a trobar la millor solució al problema de l’aïllament geogràfic en què estem inserits. Crec que totes les propostes publicades són lloables, la qual cosa indica un interès per trobar-hi solucions sigui per via aèria o terrestre: aeroport, ferrocarril i carreteres.

He interpretat que la intenció dels autors és posar-les a debat públic. És amb aquest esperit que em permeto participar en aquest debat, explicitant la meva opinió personal. El meu article no té cap altre objectiu.

Començaré manifestant els meus dubtes sobre la viabilitat de bastir un aeroport dintre les nostres fronteres. La proposta encetada per la Cambra de Comerç amb participació del nostre Govern he de dir que per a mi és difícil d’assolir. No perquè no sigui tècnicament viable, sinó perquè crec que és políticament impossible. En el meu record, en els darrers trenta anys s’han fets tres estudis. El primer l’any 1975, per tècnics aeronàutics del Govern francès facilitats pel Copríncep. El segon essent cap de Govern Josep Pintat Solans, a la segona meitat dels anys vuitanta, a demanda del Govern, per la companyia suïssa Swisair, i el darrer l’encarregat pel Govern presidit per Albert Pintat. El primer, com a conseller general en vaig tenir ampli coneixement, el segon oralment per tractar-lo directament amb l’aleshores cap de Govern. Del tercer, n’ignoro totalment el contingut.

Els dos primers, el de la dècada dels anys setanta i la segona part dels anys vuitanta, no van tenir més recorregut per l’oposició dels consellers generals de la parròquia de Sant Julià (dels quals jo formava part) i els consellers d’Andorra la Vella, Escaldes i Encamp. Els dos estudis ja ens indicaven que tècnicament és possible un aeroport a la Rabassa i l’altre cobrint el llac d’Engolasters. Personalment no dubto que també sigui tècnicament possible a Envalira. Però, repeteixo, el problema no és tècnic, sinó polític. No hem pogut materialitzar encara, per l’oposició de la ciutadania, la construcció d’un heliport en diferents enclavament proposats, la qual cosa fa pensar raonablement que no podrà tirar endavant un aeroport per a aeronaus de gran capacitat sense el consentiment majoritari dels ciutadans propers a la zona.

Una altra complicació per a la seva rendibilitat econòmica és el fet a considerar que estem en règim d’unió duanera amb la UE. Per tant, si l’esperança és que la importació de mercaderies pot ajudar a la seva rendibilitat, no serà competitiu econòmicament amb el transport terrestre, ja que la fiscalitat serà la mateixa per terra que per aire. I per últim s’ha de tenir present que no formem part del tractat de l’espai Schengen, un altre escull, si bé aquest té solució. Això vol dir que els passatgers extracomunitaris que ens visitin necessitaran un visat Schengen per accedir a França o a Espanya des d’Andor­ra.

Per últim, queda la reflexió sobre el finançament de la construcció i el manteniment. S’ha avançat que possiblement es poden trobar recursos provinents de la Xina. És possible. Ara bé, hi ha dubtes que la UE accepti sense rebolcar-se, que el control d’una estructura estratègica, al bell mig del territori europeu, sigui controlada des de la República Popular de la Xina. Aquesta ja té el control del port marítim del Pireu a Grècia, i la UE té innombrables dificultats per impedir que aquest control s’estengui als altres ports del Mediterrani com són Gènova, Marsella, Barcelona i València. En aquest cas la possible dificultat també serà polí­tica.

Que quedi constància que m’agradaria que aquestes encara hipotètiques dificultats s’esvaïssin, i que un aeroport dintre les valls fos políticament i econòmicament viable, ja que tècnicament ja ho és.

He llegit que un jove presenta una idea de comunicació ferroviària d’Andorra amb Puigcerdà. Fa anys s’havia llançat la idea d’una comunicació amb la Pobla de Segur, al Pallars. Són possibilitats a estudiar. Cal felicitar el ponent per la idea i l’estudi.