Quina decepció

He de confessar –ho fet altres vegades i fins i tot he citat algun dels seus poemes en les col·laboracions a aquest Diari d’Andor­ra– que he llegit i rellegit, en català i en castellà, tota l’obra de Joan Margarit.

L’admiro com a poeta realista, per això m’ha pujat de la planta dels peus una atmosfera aclaparadora per les seves declaracions al diari La Vanguardia del dia 5 de novembre d’enguany quan, així com un Pedro Sánchez cansat, verbalitza aquesta frase contundentment, falsa, d’una manca d’objectivitat total, com si fos dita per un ignorant o un polític dels qui aquests dies, arreu d’Europa, i principalment de baix, sorgeixen com els bolets.

Deia Joan Margarit: “El català és de les poques llengües cultes sense Estat.” Em vaig quedar bocabadat, estabornit, pel fet que un poeta, lleidatà, però cosmopolita, arquitecte de la Casa Rebés –que fins i tot vaig llegir que no volia cobrar-los els projectes– que té arrels d’amistat amb Andorra, que fins i tot ha fet xerrades a casa nostra, pugui dir tal fal·làcia. Deia ell mateix que “el poeta és la persona més asse­nyada; i no val aquella visió romàntica i extravagant. La poesia és una cosa molt seriosa i cal tenir un sentit comú molt desenvolupat per no escriure ni animalades ni coses rares. Crec fermament que el poema és del sentit comú”. Paraules que comparteixo totalment, i per això trobo aberrants les seves declaracions que la llengua catalana no té Estat.

Doncs, Sr. Joan Margarit, admirat poeta, li dic que vostè ha de saber (en cas contrari semblaria que el sentit comú no l’aplica a la realitat, essent vostè un poeta realista) que la llengua oficial d’Andorra és el català (l’únic país del món) i que Andorra és un Estat i és present a la ONU amb la seva llengua única com a oficial, és a dir la llengua catalana. Imagino que des dels seus contactes professionals i amicals a Andor­ra ho ha pogut sentir, veure i comprovar, tot i les nostres mancances perquè som un estat petit i humil.

En fi, malgrat el meu desencant, continuaré llegint i rellegint aquests versos:

“No puc jugar amb la por com quan era infant.

Ja sóc al fons del bosc de tots els contes,

somrient i feliç de no ser jove.

Sabent que, quan s’ha obert,

una esquerda no es torna a tancar mai.”

Però he pensat altre cop el que em deia el mestre Espriu –després ho vaig constatar amb Miquel Martí i Pol, Vinyoli, Bartra, Andrés Estellés, Màrius Torres...– que hi ha realitats que a voltes coincideixen, a voltes no: una gran obra i l’autor.

Al proper inici del meu setanta-novè any de vida, hi ha una poesia en llengua catalana i castellana de Joan Margarit per a mi esplèndida, i després l’autor arquitecte, de 81 anys, el qual suposo ple de sindèresi, informació, objectivitat, creativitat i sensibilitat que no coincideixen almenys pel que fa a les seves manifestacions: “El català és de les poques llengües cultes sense Estat.”

Ai, poeta esplèndid, quina bajanada! M’ha sabut molt greu la vostra ignorància, volguda?, el vostre cansament com el de Pedro Sánchez, el no parar compte amb què és diu, o encara pitjor, allò de “se m’ha passat per alt”.

Ah! Èxit amb els poemes sobre Paula Rego.