La tribuna
Dia d'eleccions
Pedro Sánchez va arribar al govern gràcies a una moció de censura i després va trair els partits que li van permetre ser elegit
10 de novembre. Escric aquesta tribuna des de l’Hípica Collserola, en un paratge al bell mig del bosc, envoltat de pins i de cavalls. També sento a la llunyària veus de nens. Més a prop, el cant del ocells i l’inconfusible soroll dels cascs del cavalls seguint la seva particular cadència: ara pas, després trot; algun galop. Fa una mica de vent i llueix el sol. Quasi no hi ha ningú i m’agrada la tranquil·litat que es respira.
A la ciutat i els pobles d’Espanya la gent vota, i aquesta nit sabrem la composició del nou parlament a l’Estat veí, a qui s’han atorgat els 350 escons de la cambra. Em pregunto quanta gent anirà a votar, probablement la participació quedarà lluny del 71,7% del mes d’abril, i si no és una mica absurd fer aquest tipus de repeticions. Del 28 d’abril al 10 de novembre, com aquell qui diu, set mesos perduts.
En el fons m’encantaria, encara que soc conscient que no passarà, que es repetís el mateix resultat que les anteriors eleccions, un resultat idèntic, ni un escó més, ni un escó menys. Com a mínim, obligaria a repensar-se els plantejaments que han conduït Espanya al 10-N.
Però és evident que no serà així i a hores d’ara el resultat és una incògnita. Tot apunta que el PSOE i el PP tornaran a ser els partits més votats, i potser hi haurà un pacte, tant de bo no sigui d’aquesta manera, dels partit majoritaris, la qual cosa seria nefasta per a Catalunya.
Pedro Sánchez va arribar al govern gràcies a una moció de censura i després va trair els partits que li van permetre ser elegit. El pacte d’esquerres amb el suport dels nacionalistes semblava una bona manera de pacificar el país i, sobretot, el conflicte català. M’agradaria equivocar-me però cada cop estem mes lluny de trobar-hi una solució. La brutal sentència contra el procés i la manca de solucions polítiques encara han complicat més el panorama, amb un Sánchez que cada dia sembla més escorat a la dreta. No sembla que l’aposta pugui sortir-li bé.
Tant de bo el PSOE tingui preparada una jugada mestra, un pacte d’aquells que d’antuvi no veu ningú i a la llarga resulten eficients. En cas contrari estem abocats a la història interminable, i no precisament la de Michel Ende.
Mentrestant segueixo gaudint d’unes hores de descans i de lectura al bosc de Collserola. Aquí tot està en calma i en pau; de nit estaré pendent de la televisió, tot esperant que aquesta vegada Pedro Sánchez, si guanya, sigui fidel a aquells que li van permetre arribar on és.
Encreuem els dits.