Ep, que aquest cap de setmana nosaltres també hem competit!

La meva relació amb l’esport sempre ha sigut ambivalent i la seva pràctica com a assignatura obligatòria de segona ensenyança mal percebuda –parlo dels anys 1960-1970–; per aquest motiu em sento particularment cofoia que els meus fills hagin viscut una experiència totalment diferent. Han evolucionat els programes, s’ha professionalitzat la pràctica educativa, ha millorat la formació del docent especialista i s’ha facilitat l’accés a les instal·lacions on es desenvolupen les pràctiques esportives. El meu fill i la meva filla són esportistes entusiastes, tot i que l’un s’hi dedica per lleure i l’altra, a més, competeix. No cal que m’allargui sobre els avantatges que comporta la pràctica de l’esport tant des del punt de vista de la salut com social, se’n parla a bastament i poca cosa més podria afegir-hi. Ara fa tot just dos anys que, sota el nom de Territori Special. Andorra la Vella-la Seu d’Urgell 2017, els atletes d’Special Olympics van palesar, mitjançant competicions, la seva capacitat de superació, el seu esperit competitiu i el seu entusiasme contagiós. Aquest aparador deixa entreveure tot el treball abnegat de professors, entrenadors, auxiliars i altres voluntaris que contribueixen al desenvolupament d’aquests atletes amb diversitat funcional. Aquesta feinada que s’albira la viuen de ben a prop les famílies i els acompanyants d’aquests atletes especials. En el cas de la meva filla, el seu recorregut esportiu va iniciar-se a l’Escola andorrana on estava matriculada i més tard, quan va integrar Special Olympics Andorra. Durant la seva escolarització, el professorat especialista d’educació física de l’Escola Nostra Senyora de Meritxell recolzava la intervenció del professorat de l’Escola andorrana per atendre millor aquestes noies i aquests nois. Més endavant, al deixar l’escolarització obligatòria per iniciar la seva trajectòria laboral a la Fundació Privada Nostra Senyora de Meritxell, professionals provinents d’àmbits diversos han pres el relleu i s’encarreguen de la preparació física, dels entrenaments i de la participació a les competicions a les quals competeix com a atleta del SOA (atleta pluridisciplinària, per ser precisos).

Des dels inicis he viscut multitud d’anècdotes i moments d’intensa emoció. Recordo especialment l’expressió d’il·lusió del professor d’educació física quan un dia –no recordo l’any, possiblement pels volts de 1994– vaig anar a recollir la meva filla a l’escola i em van anunciar que havien anat esquiant des de Grau Roig fins al Pas de la Casa i a l’inrevés. Potser pensareu que la cosa no té gaire mèrit, però per a mi és una gesta: la meva filla té una greu deficiència visual i va necessitar el guiatge vocal de l’educador per agafar el teleesquí i després lliscar pendent avall, sense por. Soc testimoni dels seus progressos quan va passar de córrer 50 metres amb el suport de l’entrenador –que corria al seu costat per guiar-la fins a la meta– a participar any rere any al cros de la Borda Mateu, en un traçat desconegut, en un terreny irregular i amb uns entrenadors que, voluntàriament, la segueixen des de la distància. Podria continuar al llarg de moltes línies esplaiant-me sobre la voluntat de superació de la meva filla, però prefereixo fer extensiu això viscut als altres atletes, ja que ella no és un cas aïllat i moltes i molts han assolit fites notables.

Molta gent es queda amb la visió que els Special fan viatges fantàstics. És cert que hi ha hagut participacions internacionals –algunes en llocs que desperten l’imaginari col·lectiu– que amaguen altres desplaçaments més curts, sovintejats, més específics per a esport i que mouen més atletes, però igualment fructífers des del punt de vista de resultats i experiències. Totes aquestes activitats requereixen un desplegament humà força important i, en el cas dels desplaçaments internacionals, una participació econòmica per parts dels atletes o de les seves famílies.

He tingut el privilegi de seguir molt de prop algunes d’aquestes sortides a pobles i ciutats de l’Estat espanyol i de països del nord d’Europa, i he pogut veure la capacitat d’adaptació i de resistència de molts dels nostres atletes. Entre altres: sortides a hores molt matinals i fins i tot intempestives, viatges amb furgonetes sovint conduïdes pels mateixos entrenadors, llargues esperes fins que tots els esportistes de l’equip desplaçat han competit, tornejos on s’adrecen a ells en llengües que no coneixen, tornada a casa a hores tardanes, etc. A aquests fets inherents a la pràctica de qualsevol esport que requereix desplaçaments fora de les nostres fronteres cal afegir-hi gestió de l’estrès i de les frustracions quan no s’assoleixen els resultats esperats, adaptació a l’interès de l’equip per damunt dels individuals, etc. Res d’extraordinari, pensareu, però parlem d’un col·lectiu fràgil, molt divers i que pot viure amb dificultat –visceralment– qualsevol contratemps o canvi de la seva rutina, que els pot desestabilitzar. En aquest àmbit també són uns campions. Ells i els professionals que els acompanyen.

Allò que sempre m’ha despertat l’admiració és el fet que molts d’aquestes i aquests esportistes han anat superant, al llarg dels seus desplaçaments, pors i reticències davant de situacions noves, es mostren cada vegada més responsables i solidaris, més autònoms i, sobretot, es guanyen el respecte dels que assisteixen a aquestes trobades. El públic que els descobreix canvia una actitud inicial de commiseració –“pobret”, “pobreta”– per un sentiment de respecte quan s’adona que, de vegades, caminar 50 metres és una gesta esportiva, o quan veu lluitar un judoka sense cames o dos judokes amb paràlisi cerebral. Sovint em ve un somriure quan recordo la cara d’incredulitat d’uns membres de la policia nacional espanyola, muntats a cavall a l’estadi de Sevilla, que vigilaven el bon desenvolupament d’unes proves d’atletisme, mirant dubitativament el grup de nois que disputaven una cursa de 5.000 metres. Aviat va quedar despenjat del gruix dels atletes un corredor que, per a més dramatisme, va caure. Com no podia ser d’una altra manera, encoratjat pel seu entrenador i el públic, va reprendre la cursa i la va acabar força més tard que la resta. Amb el suport de la megafonia tot l’estadi, ple a vessar, va entonar el famós “no pares, sigue sigue...”, que el va suportar durant les cinc o sis voltes que li quedaven per completar, en solitari. L’arribada va ser apoteòsica: va rebre una ovació encara més sonora que la que es va dedicar al vencedor i va ser mereixedor de l’admiració dels agents de l’ordre, que no se’n sabien avenir.

Els atletes amb diversitat funcional volen ser valorats per les seves capacitats i no per les seves mancances.

No obvien, però, que alguns també troben a faltar un reconeixement més gran per part de la societat. La cobertura mediàtica dels grans esdeveniments que els dediquen els mitjans de comunicació no ha d’amagar les petites trobades, sovint ignorades però també fructíferes des de tots els punts de vista.

Quants diumenges a la nit o dilluns al matí la meva filla busca, massa sovint en va, informacions sobre els resultats assolits –tant seus com dels seus companys d’Special Olympics– a les competicions en què han participat el cap de setmana! No entén per què alguns esports o esportistes passen més desapercebuts o fins i tot són ignorats pels mitjans. Intento fer-li veure que segurament altres esportistes, no tan especials, també haurien volgut que es parlés dels resultats assolits en les competicions a les quals participen, i que el més important és saber que ho han fet de la millor manera possible, que compten amb el suport del seu entorn i que s’ho han passat bé. No tinc clar si ho aconsegueixo. Què voleu, són molt competitius i volen reivindicar la seva presència i visibilitat en la nostra societat!

*Imma Tomàs, Mare d’una esportista d’Special Olympics Andorra