Terceravia 'insider'

No votaré terceravia a les eleccions comunals del 2019. Qui no em conegui pensarà que és absurd que em presenti dient que faré el mateix que el 97% dels escaldencs cridats a les urnes el 15 de desembre. La meva és una de les 28 signatures, ni una més de les que marca el reglament, que els va permetre validar la llista. Quan la vaig signar en blanc, contemplant el cas que s’acabés tancant una llista, era el vicepresident del comitè parroquial. De l’òrgan directiu vaig dimitir el 28 d’octubre, i de la militància m’han expulsat sense explicacions el president del comitè (local) i el fill del president del grup parlamentari (nacional) després de dues setmanes d’inactivitat política per part meva. Em vaig sumar al projecte abans de la campanya electoral de l’abril passat. Ho vaig fer amb la convicció que era l’únic grup que podia representar la meva ideologia. Vaig ajudar els meus companys, gestionant les xarxes socials del grup local i facilitant la feina dels interventors, dels quals vaig formar part en una experiència gratificant. El resultat va ser dolent, però no la sintonia en el grup, exceptuant les dues persones que van marxar sobtadament a fer la guerra pel seu compte. Ara segueixen participant únicament en les trobades nacionals i tenen cert hype dins de la cúpula laurediana, sent ferms candidats a integrar l’executiva del partit si es constitueix algun dia. Passades les eleccions, a la par­ròquia vam constituir formalment un comitè. Aquest es va consensuar per unanimitat i estava integrat per gent jove, amb poca o nul·la experiència política. Jo en formava part com a vicepresident. Ens reuníem setmanalment tots els militants, la meitat aproximadament dels quals són familiars directes de l’actual candidat a les eleccions, i les reunions eren completament infructuoses. Ni es consensuava amb quines forces polítiques estaríem disposats a arribar a acords, ni es treballava en una llista pròpia. Les trobades tenien lloc en un restaurant de la parròquia, en un punt suficientment discret per evitar filtracions no volgudes. Per part nacional, es realitzaven reunions bimensuals on pràcticament només intervenien els consellers generals de la formació i s’insinuava la possibilitat de constituir-se com a partit polític i fer uns estatuts, però en aquest cas també s’imposa de moment la inacció que els caracteritza. Es parla d’un intercanvi de llistes testimonials entre UL i el PS a Sant Julià i Escaldes amb l’objectiu de guanyar-hi, respectivament. Vaig saber que era cert quan el president de facto del partit es va presentar a la reunió del grup parroquial a imposar l’estratègia nacional. Es farien llistes pròpies a totes les parròquies possibles. Inclús amb el risc d’obtenir resultats esperpèntics en alguna. No es contemplava cap altra opció. Això sí, sense cap tipus de finançament. Es buscava un heroi, un sacrifici polític en favor de la gran causa laurediana i segurament a canvi d’alguna contrapartida que, de ben segur, algun dia coneixerem. I de sobte, la llum. El dia abans del tancament de llistes, i hores després de descartar fer-ne per manca d’efectius, el flamant cap de llista ressorgeix de les seves cendres (s’havia acomiadat del grup dos dies abans) i juntament amb un històric polític escaldenc, que acceptarà donar brillantor a la llista des de la primera suplència, són cridats a files lauredianes i comuniquen que han vist la llum i que s’ha de fer una llista sí o sí. Aquesta llista es mou per canals aliens als oficials del grup i jo me n’assabento la nit abans del tancament. Em vaig personar al lloc del càsting de candidats i no puc fer més que donar la raó als que parlen de grup de familiars i amics del líder. El PS no en traurà res, del pacte. Han sigut pagats amb una llista que és qualsevol cosa menys un contender al vot de centredreta que capitalitza DA. Gent que formarien part de la mateixa llista i es van conèixer, davant meu, l’endemà. Allà vaig presentar la meva dimissió al president, deixant clar i per escrit la intenció de seguir com a militant de base i de desconnectar unes setmanes del dia a dia del partit. Desconnexió que he mantingut fins diumenge passat, quan em van expulsar sense ni tan sols comunicar-m’ho. Quin és, doncs, el meu pecat capital? Ser fill de. El meu pare formava part del projecte i se’n va desvincular abans de la meva dimissió. Ell va decidir marxar, jo vaig decidir seguir. Persones diferents, decisions diferents. Res que hagi de sorprendre ningú a les portes del 2020. Ningú fora d’una plataforma que es ven moderna i renovadora però que alhora segueix creient en el pensament subordinat de les famílies, en el clàssic “a casa tens set vots”. Una formació retrògrada, inoperant i piramidalment massa rígida, que m’ha decebut profun­dament.

*David López, Exvicepresident del comitè parroquial de terceravia d’Escaldes-Engordany