Claror de lluna literària

Fa fred en sortir de la Nit Literària, ja passada la mitjanit. Amb el Climent Miró respirem la nocturna claror de lluna d’Erts i seguim l’invisible rastre dels qui, un cop acabat el sopar, han marxat abans. Hauran notat la màgia de la llum blanquinosa que relliscava sobre la neu i la fina capa de glaç? Els haurà arribat el toc del fred a l’esquena, avivant-los el retorn a casa? S’enduran, ja ben endreçat endins, en la posella íntima, els records d’una altra vetllada literària? Amb la celebrada dijous, ja són quaranta dos anys de Nit Literària Andorrana, itinerant cada any tot i seguint l’ordre protocol·lari de les parròquies. A la de la Massana, enguany el clar de lluna ha fet de cobricel de l’acte, vetllant un cel nítid, sense cap volva de neu, com sí que havien caigut unes quantes hores abans. En altres nits literàries, celebrades sempre el mes de novembre, la neu ha estat present, i a voltes abundosa, com volent acompanyar l’ambient de civilitat i el caliu de la vetllada amb el seu descendir silent. Recordo sortir de la nit literària ara deu fer una quinzena d’anys, celebrada a l’hotel Babot, a Ordino. Juntament amb el Josep Enric Dallerès, la neu caiguda a pams ens envoltava i ens portava la sentor nocturna dels pins de l’obaga de la Gonarda i les alçades cimals de Casamanya. I altre cop el silenci de la neu, el volgut silenci de la neu, encara més gratificant de nit. Un dels moments més concrets, singulars, i potser l’únic no programat de la Nit Literària Andorrana, és, un cop acabat l’acte, el rotlle voluntari a l’entorn d’una de les taules en les quals s’ha servit el sopar. Dijous va ser la taula on havien sopat la Rosa Pujol i altres amigues la que va fer-nos allargar la vetllada fins més enllà de la una de la matinada. Repàs succint dels premis i dels premiats i un deix de record, un cop més, per a les altres nits viscudes. Mentre la tertúlia ens apropava en cercles concèntrics vitals, pensava en el Pol i l’Àngels i la Mari Marquet, ben arribats a Canillo i als seus respectius nius. A taula, el Joan Burgués ja mirava a un any vista la propera edició, amb els detalls a preveure, alguns de caire formal i altres més de negociat, de sumar nous dotadors i de mirar de mantenir la generositat dels que hi ha. Perquè sense la generosa aportació del Govern i del Consell General, dels comuns que en el seu cas hi col·laboren, de les entitats bancàries i de qui ho fa a títol personal, la Nit Literària Andorrana no seria pas possible. Aquesta és la gran virtut, la qual permet donar a conèixer noves plomes i editar unes obres literàries premiades per jurats del tot lliures, sense cap zum-zum de borinot rondant sobre una obra en concret, com malauradament passa en més d’un certament literari. El cartell de premis va més enllà d’un gènere de creació literària en concret, obrint els braços a diferents possibilitats i això té un gran valor, significat en l’atorgament dels premis gairebé sempre amb valoració positiva dels jurats, i amb els declarats deserts aflorant entremig del pleret, perquè així ho creu just el veredicte del jurat. I sap greu escoltar: “Es declara desert”, però això cap en les normes i així s’ha d’entendre, per desil·lusionador que pugui resultar. El ressopó de dijous va ser passat sense les nous garapinyades de la Mari Carme Jaumot, que arribaran l’any vivent i encara ens farà deler tastar-les. Algú demanava panellets, però ens els vam haver d’imaginar dolços i amb el gust dels predilectes en el propi pensament. Pels aires rondava l’escalfor i l’olor gustosa de castanyes torrades, castanyes de Viladrau, que hauríem tastat amb la claror de la lluna abraçant l’alè de calidesa. Es va sentir un vivíssim: “Castanyes!, sí”, seguit d’un: “Castanyes no!, que no m’agraden.” Com les nous garapinyades de la Jaumot, com els panellets, les deixem també per a l’avenir, les castanyes de Viladrau i el seu gust i aquells castanyers fets d’anys i amors besats amb la claror de lluna lliscant des de les alçades de Sant Miquel dels Barretons. Ensonyaments a part i situats altre cop a Erts, de totes maneres, a l’hotel Sant Gothard la flaire endolcida hi surava, s’hi podia tastar i fins i tot ho vam poder fotografiar: el Joan i el Pepo a cada costat, amb dos VegaFina Robusto suplantant les sentors d’autèntica tana andorrana; la Mari Carme, el Climent, l’Oliver, la Rosa, cap de taul; la Judith i la Núria i qui això escriu encara tocat per la claror de la lluna literària d’una nit de dijous de novembre i encara lluna matinera d’un divendres de matí de sol.