Allò que escriví Montaigne

En els silencis que brollen de les cambres de l’hospital, hom té espais on els records proustians, les lectures i relectures arriben al cervell com les papallones, a voltes, només a voltes s’endinsen a l’estomac.

Dic tot això, arrel d’un comentari de dies passats del cap de Govern que més o menys deia això respecte als candidats a les eleccions comunals: “Alguns potser no estan del tot preparats per assumir el repte que tenen al davant.” Es va aixecar als mitjans una polseguera considerable. Fins i tot un conseller “important”, després d’excuses del cap de Govern “ a posteriori” –que trobo un error– demanava que també ho fes davant del Consell General, vaja, un típic ball de bastons sense cap tipus de sincronització.

A veure si ens entenem: és un insult dir –i sobretot pensar que és el que pensa, el qui pensa, els que pensen gairebé tothom– que pràcticament no hi ha ningú que estigui preparat per a tot el que ens arriba? Quan dic ningú, dic ningú, ni de dins ni de fora.

Cap ciutadà –jo el primer– no estem preparats –amb llicenciatures o no, aquests com a orgullosos constitueixen el gruix més important dels no preparats, per manca d’humilitat– davant dels problemes que tenim a uns metres al davant a casa nostra: la precarietat, el fet que viurem més anys, què podran fer els nostres joves, de què viurà Andorra, davant la davallada del comerç, i els pocs diners de què disposen els turistes, que es poden desplaçar per quatre sous, però després han de passar a base de pizzes, per exemple?

Només essent humil; a còpia d’experiència els qui arriben a comandar, i aprenent cada dia, sense crits d’escarafalls com fan alguns que comanden, arriben a veure les dificultats de governar un comú per exemple, i potser en van aprenent i estan més preparats

I com diu Ken Loach, el gran director del cinema anglès “els socialdemòcrates fa temps que han decidit que prefereixen estar al costat dels poderosos i els bancs que al costat de la gent corrent”. No m’estranya gent que “s’escandalitzi” per les paraules del cap de Govern, un autodeterminat –que respecto molt per cert, com a tots els qui comanden– socialdemòcrata, i demani que es disculpi el cap de Govern davant del Consell General. És que ell se sent preparat, és que el cap de Govern, ministres, cònsols, conselleres, ciutadans, jo el primer, ens sentim preparats per afrontar el que ens arriba d’un dia a l’altre, i que ja hem comentat abans? Seria una neciesa ignorar que el “nostre estil de vida”, amics meus, canvia per moments; estil de vida al que estem habituats i del que ens sortirà una nova pell molt dolorosa.

Tot plegat em feia rellegir al Centre Hospitalari alguns essais de Montaigne. No el recordava aquest, però en la situació actual el trobo molt adient: “Recorda que com més amunt t’enfiles més se’t veu el cul.” O també, això sí que ho tinc ben gravat, el que deia l’expresident del Govern espanyol Adolfo Suárez, que els polítics eren “venedors d’il·lusions”.

Jo afegiria que hi ha tres qualitats que incomoden als venedors de tòpics i del pensament únic: l’audàcia, la llibertat, el talent i l’ humor.

Gràcies, una vegada més, Montaigne.