Farem foc i el mirarem

Enceto aquest article un parell d’hores abans de la inauguració del IV Simposi Internacional Focs Festius de la Mediterrània, que es va desenvolupar la tarda d’ahir divendres, tot avui dissabte i demà diumenge al matí al Centre de Congressos d’Andorra la Vella. A banda de retrobar amistats de fa mesos sense veure’ns, espero amb candeletes la conferència inaugural de l’Albert Roig, que, amb el títol Les falles d'Andorra 2015-2019. Bases per a la preservació, salvaguarda, divulgació i difusió de la festa, aportarà el primer caliu d’aquest simposi dedicat a una de les manifestacions més antigues de la humanitat i de les més lligades a la natura: fer foc i mirar-lo. Deu fer pel cap baix 300.000 anys de l’ús quotidià del foc per les mans humanes, incorporant-lo com a element domèstic per procurar-se aliments cuits i sobretot per fer front al fred. Les comunitats prehistòriques paleolítiques mantenien grans forats amb tions cremant permanentment, a tall de gran braseral, que era el nucli de la vida comunitària. D’aquells focs, amb els pas dels segles, ja fora de les coves i de les balmes, i des de les primeres cabanes a l’aire lliure bastides amb fusta i brancatge, n’ha derivat les nostres llars, les nostres cases. Tinc moltes ganes d’escoltar la conferència de l’Albert Roig, amb doble interès: per gaudi estètic, gràcies a la seva veu modulada i certera, sempre de bon escoltar, i perquè ens explicarà les falles d’Andorra vestides com a patrimoni reconegut a nivell internacional, símbol de les falles que han fet girar tantes nits de sant Joan braços i voluntats de joves i de grans. Com recordarem el Pere Canturri, estimat i enyorat, mentre l’Albert Roig posarà raonaments i també ensonyaments aplegats al voltant de les falles. Com el farem present amb les seves paraules i fets que van permetre mantenir viva el foc festiu del solstici d’estiu a les Valls d’Andorra. I amb el Pere Canturri, els versos musicals i sentits de mossèn Cinto Verdaguer, cantants a doll i amb sentiment pel Pere: “Del bosc de Canigó són los fallaires/ que dansen, fent cuetejar pels aires/ ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;/ en sardana fantàstica voltegen/ i de mà en mà tirades espumegen,/ de bruixes i dimonis com estrafent un joc”. Aquella mirada del Pere, aquella veu, aquell sentiment de llibertat feta de bosc, de comes acollidores i solitàries, de cims banyats pel Sol o per la Lluna. Aquelles espurnes, xàldigues i escalfor enlairant-se i abrandant cors i batecs col·lectius. Aquells falles d’abans, aquestes falles d’ara, rodant i tornant a rodar. El programa del Simposi gira entorn del lema principal Les simbologies i els rituals al voltant del foc, i abasta des de la salvaguarda i reconeixement de les festes relacionades amb el foc; les recerques realitzades en els darrers anys entorn d’aquestes festes i fins allò que de veritat dona cos i sentit a aquestes trobades entorn de la cultura: compartir la festa, amb la presentació d’entitats, persones i publicacions vingudes de bona part de la serralada del Pirineu, de mar a mar, i d’altres terres riberenques de la Mediterrània. Hem d’agrair la implicació del Govern d’Andorra, a través del ministeri de Cultura i Esports, i ensems del Comú d’Andorra la Vella, en la bona acollida i col·laboració en la materialització de les idees projectades per la, sempre indefallent, Societat Andorrana de Ciències, l’Associació de Fallaires de les Valls d’Andorra, agombolades igualment pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a través de l’Institut Ramon Muntaner. Èxit i felicitacions per omplir aquest cap de setmana de temps d’hivern amb el caliu de les falles, de les fogueres de Sant Joan, de les cremes del Mai, de les flames volants de la Fia-faia de Bagà, dels haros i dels brandons... Farem foc i el mirarem, vet aquí potser el desig atàvic que ens lliga íntimament amb la natura, perquè el foc surt de la part més vistosa d’aquesta i ens abraça amb escalfor i amb llum. “Visca la claror del foc, visca sa claror. Visca la claror del foc, visca sa claror. Foc, foc, foc joliu, crema, crema amb gran delit. Foc, foc, foc joliu alegra'ns la nit” –cantàvem a la rotllana de la foguera abans del bona nit als campaments i a les colònies– i seguíem, com segueixen a AINA cantant sempre: “Visca l'escalfor del foc, visca l'escalfor. Foc, foc, foc joliu, crema, crema amb gran delit. Foc, foc, foc joliu, alegra'ns la nit.” La poesia del foc, el llenguatge màgic de les seves flames, les xàldigues al vent. És com un passat que es fa present, com un present que s’envola, que ens abriga però que també se’n va. El poema Ara és demà, de Miquel Martí i Pol, ens agafa el desig i la consciència i ens asseu a la vora del foc, colrats de sentits, de noves esperances: “Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir/ ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou./ Del gran silenci ençà, tot el que es mou/ es mou amb voluntat d'esdevenir./ I esdevindrà. Les pedres i el camí/ seran el pa i la mar, i el fosc renou/ d'ara mateix, el càntic que commou,/ l'àmfora nova plena de bon vi./ Ara és demà. Que ploguin noves veus/ pel vespre tèrbol, que revinguin deus/ desficioses d'amarar l'eixut./ Tot serà poc, i l'heura i la paret/ proclamaran conjuntament el dret/ de vulnerar la nova plenitud.