Entre eleccions

Temps era temps, però no fa tant, vivien aquí més persones censades com a electors espanyols que andorrans amb plenitud de drets. Eren les segones amb més votants potencials, després de les del Consell d’Administració de la CASS.

En campanya o en precampanya “pujaven” líders de Catalunya, fins i tot el mateix president de la Generalitat d’aleshores, a fer propaganda. I es pronunciaven i també feien promoció els representants dels partits estatals majoritaris, que fins i tot tenien aquí grups representatius institucionalitzats i legalitzats.

Aquest any hem vist poc de tot això, o no ha transcendit tant. I els espanyols –i sobretot catalans i bascos– residents haurien d’haver-se preocupat i actuat contra el creixement sense “camuflatge” d’una força política que fins i tot sembla anar més enllà del “Front national” francès en els seus postulats.

És ben cert que els tràmits per votar s’han complicat, i prou, d’uns anys ençà, per als inscrits al cens oficial –el del consolat- i que això d’haver de demanar el vot, esperar a rebre la documentació –a diferència d’altres estats aquí acostuma a arribar a temps- i haver de tornar al consolat o a correus per dipositar la papereta resulta ben complicat per a uns ciutadans habitualment amb tantes hores laborals ocupades, moltes més que les d’apertura dels centres per votar.

Amb tot plegat sembla que va a la baixa el nombre de residents inscrits amb passaport espanyol i encara més els qui voten, que tret de casos excepcionals sempre són una reduida minoria. Aquesta tardor havien demanat la documentació 4.911 dels 23.429 electors potencials. I un miler, més o menys, no van fer efectiu finalment el dret i deure.

Des de fa dies, el que més ocupa i es comenta fronteres endins és la convocatòria de les comunals, per al 15 del mes vinent, a tocar de les festes de Nadal, amb les múltiples –o escasses, fins a una sola- llistes presentades a les diverses parròquies.

En sentit contrari i explicable amb el que passa amb els residents, el cens d’andorrans de ple dret no para d’incrementar-se. Enguany seran ja 27.278 en el global de les set circumscripcions, superant així de llarg el del col·lectiu més gran de residents majors d’edat, contra el que era habitual no fa gaire.

A poc a poc sembla que aquesta societat s’apropa a tantes d’altres per composició, a la proporció entre majoria de nacionals de ple dret i minoria en el conjunt de grups de població vinguts de fora. Però encara estem lluny de la normalització absoluta. El Diari ja va fer els comptes i resulta que aquests vint-i-set mil i escaig no són (som) més que el 44 per cent del total de persones en edat de votar registrades oficialment. Encara minoria.

El temps, però, sembla jugar a favor d’un increment progressiu, que s’acceleraria si s’admetés la doble nacionalitat, negociada i en condicions de reciprocitat, sobretot amb els dos estats veïns i Portugal. Aquesta possibilitat és una reclamació intermitent dels partits en l’oposició per l’esquerra i d’algunes personalitats més, com l’excap de Govern Marc Forné, que critica els legisladors per no fer possible una dualitat de passaports que, d’altra banda, s’admet o es tolera de facto, en no perseguir d’ofici els que la posseeixen i la fan servir.

I en això estàvem quan el Govern, finalment, anuncia la disposició per canviar la normativa pel que fa a la representativitat dels vots emesos en les comunals, tantes vegades reconeguda com a injusta. L’actual condemna les minories –només que sigui per un sol vot- a un paper testimonial, o fins i tot a quedar-se a fora del consell local.

De la injustícia que persisteix en la representació de les parròquies al Consell general no s’ha dit res, i la raó sembla òbvia. Les diferents alternatives per a l’aplicació del vot directe als òrgans parroquials són diverses i en podem trobar models diversos validats en democràcies consolidades. Les deixarem per a un altre dia.