El patrimoni, pal de paller de l'empresa familiar

Les empreses familiars són el cor que fa bategar l’economia europea. Si analitzem només les 232 més grans d’entre els més de 17 milions que operen a tot Europa, aquestes acumulen unes vendes anuals de 2,47 bilions d’euros, que representen el 14,8% del PIB europeu i generen 8,8 milions de llocs a treball: és a dir, que donen feina al 3,6% dels treballadors del continent.

Contra els que les consideren conservadores, el 37,5% de les que integren aquest grup capdavanter cotitzen, a més a més, en borsa, però a la vegada la seva longevitat mitjana se situa en els 90,3 anys: un testimoni del seu èxit, de la seva resiliència i de com l’empresa familiar treballa en definitiva en la generació de valor en el llarg termini, en contrast amb la temptació curtterminista de l’actual context geopolític.

Tot i que, per seguir constituint la columna vertebral de la nostra economia, les empreses familiars han d’incorporar elements de gestió inspirats en companyies d’èxit amb altres models de propietat, la seva dimensió familiar encara els atorga trets diferencials. La centralitat en el seu dia a dia del concepte de llegat o la necessitat de comptar amb protocols familiars en són alguns exemples, però un resulta especialment rellevant: la correcta gestió del seu patrimoni, no només com a via de creixement empresarial, sinó per preservar i posar aquest patrimoni al servei encara de moltes generacions futures.

El primer pas que hauria de fer qualsevol empresa familiar que s’hagi caracteritzat fins ara per una gestió patrimonial poc sofisticada consisteix a separar el patrimoni empresarial del personal: una mesura eminentment protectora, en tant que evita que una davallada de l’activitat empresarial posi en risc la totalitat del patrimoni familiar, però que també permet diversificar les estratègies i els companys de viatge amb els quals preservar i fer créixer cadascun d’aquests patrimonis.

En el cas del patrimoni personal, la seva gestió pot anar a càr­rec bé d’un family office constituït a aquests efectes, dels cada cop més populars multi family offices, que gestionen simultàniament els interessos de diverses famílies, o d’assessors externs especialitzats, banquers o gestors de patrimonis associats a entitats financeres que els atorguen recursos, visió global i prestigi, i especialment adients per a famílies amb patrimonis mitjans que desaconsellen crear estructures pròpies per a la seva administració.

Sigui quin sigui el model o la combinació escollida, els assessors financers han de ser capaços de posar a l’abast de la família i de delimitar amb precisió les oportunitats i els riscos de tota la gamma d’actius d’inversió disponibles al mercat: des dels més conservadors fins als que poden fer-la optar a unes rendibilitats més altes. Aquest ventall ha de contemplar, per exemple, les denominades inversions alternatives sovint molt atractives, però, alhora, fora de la zona de confort de les famílies patrimonialistes, per endinsar-se en àmbits allunyats de la seva activitat empresarial, com el sector immobiliari o el de les noves tecnologies.

Però el rol d’un bon assessor d’un patrimoni familiar transcendeix a l’establiment i gestió corrent d’una cartera diversificada, i ha d’endinsar-se també, per una banda, a crear estructures per garantir uns costos eficients i unes estructures especialment escrupoloses amb el compliment normatiu; i, per l’altra, estructurar protocols familiars que assegurin simultàniament la continuïtat del negoci familiar i un repartiment dels seus fruits que no el converteixi en una font d’inestabilitat o, fins i tot, de conflictivitat entre els seus integrants.

En definitiva, les empreses familiars han de veure el seu patrimoni no com el producte final del seu esforç i visió, sinó com un actiu que, ben gestionat, permetrà la supervivència, el creixement i la transmissió de generació en generació tant del negoci com de la riquesa familiar. Entès com un veritable pal de paller, preservar aquest patrimoni requerirà el suport d’assessors experts i bastir la companyia d’estructures de govern adients.