“Malauradament integrats”

El març del 2018, l’avui candidat continuista al comú d’Escaldes-Engordany, Miquel Aleix, argumentava sobre la seva oposició a la doble nacionalitat en un programa de la SER amb motiu del 25è aniversari de la Constitució.

Oposar-se a la doble nacionalitat és una posició política legítima i respectable; altra cosa són els arguments que s’utilitzin per defensar-la; algunes vegades –com el cas que ens ocupa– més valdria no emprar-ne cap.

L’argument d’Aleix es basava en el fet que un “país s’identifica a través d’un territori i una identitat pròpia”, i continuava incidint que el territori que tenim és petit i que “tenim una població que malauradament s’ha anat integrant gent que no era andor­rana amb la nova legislació de la nacionalitat”.

Ha passat més d’un any i mig i no he sentit en la boca del Sr. Miquel Aleix dir que havia patit un lapsus linguae o demanar perdó per la seva maldestra expressió i la utilització inadequada del vocabulari. Si fos aquest darrer cas, potser el va trair el subconscient?

No tinc una idea fixada sobre el que aquesta persona entén per identitat, però molt em temo que confon mentalitat amb identitat.

Sobre la identitat, Amartya Sen –premi Nobel d’Economia 1998– diu en el seu llibre La idea de la justícia que una persona pertany a molts grups (de gènere, de classe, d’idioma, professió, nacionalitat, raça, religió...). Alguns d’aquests grups –com la raça o el gènere– són naturals, mentre que altres són producte d’una construcció social i per tant poden decidir sumar en el seu interior vàries lleialtats. Considerar-la només com a membre d’un grup particular o una identitat dominant és una denegació greu de la llibertat de cada persona per decidir com veure’s a si mateixa. El “malauradament” d’Aleix és un atemptat als valors i principis universals, i que també reconeix i defensa la nostra Constitució.

La mentalitat és, segons la sociologia, un conjunt d’actituds provinents d’opinions i representacions col·lectives condicionades pels rols socials: pagès, capellà, rendista, botiguer, terratinent, assalariat, financer, taxista, enginyer... És cert que som molts andorranes i andorrans que ni tenim, ni aspirem, a “inte­grar-nos” en la particular mentalitat de gent com el Sr. Miquel Aleix, gent de poder, senyors amb dret d’hoste i cavalcada, senyors que es troben incòmodes quan la gent els parla de drets, de llibertat i d’igualtat. Gent que juga des de fa molts anys a sostenir el seu poder amb arguments més propis d’Astèrix, defensant la seva petita fortalesa presumptament assetjada o amb els prejudicis dels pobladors sudistes de l’imaginari comtat de Yoknapatawpha de les novel·les de Faulkner en l’època de la guerra de Secessió davant els forasters, la gent d’altra raça o els mestissos.

Barate i Riera veien just en un article (vegeu La revue du droit públic – 2-1980) que reprodueixo en francès per no treure, ni afegir, cap matís amb la meva traducció: “Tout se passe comme si les Andorrans, atteints d’un complexe obsidional, tentaient à la fois d’intéresser superficiellement la main d’œuvre nécessaire à leur prospérité économique en la coupant de ses racines culturelles et de la maintenir dans un état de sous-développement politique garant de l’exclusivité de leurs privilèges.”

La Constitució no va ser cap meteorit en el parc juràssic de les mentalitats polítiques i socials dominants a Andorra: els dinosaures –ho estem veient– ni es van extingir, ni van perdre poder. Tancredi, el personatge d’Il Gattopardo, ja ho havia vaticinat: “Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi.”

En l’esfera del poder encara perdura aquesta mentalitat retrògrada; la imaginació política de les elits hegemòniques no ha canviat gaire en els darrers 40 anys, el seu discurs continua sent una visió delirant de la realitat social, res no ha de canviar: no pot augmentar la igualtat, no es pot “aprofundir la democràcia per salvaguardar la diversitat social i cultural dels membres d’una societat nacional o local, de fer viure junts individus i grups cada vegada més diferents els uns dels altres en una societat que ha de funcionar com una unitat”. (Alain Touraine-Qu’est-ce que la démocratie).

Ignoro si al temari del cap de Govern, per avaluar la preparació dels candidats a les eleccions comunals, hi ha el coneixement i comprensió de la Constitució, el respecte als valors democràtics i la promoció de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona.

Xavier Espot Zamora hauria de dubtar menys sobre la capacitat de les candidatures alienes i rellegir l’article 25 de la Constitució: “Tots els andorrans tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i als càr­recs públics, amb els requisits que determinin les lleis.”

Tanmateix, si continua volent dubtar té motius sobrats per començar pel candidat que encapçala la llista del seu partit al comú d’Escaldes-Engordany, que ha demostrat a bastament, amb la seva mentalitat rància i els seus prejudicis que mai serà capaç de tractar tots els ciutadans de la parròquia –una societat que ha de funcionar com una unitat– amb criteris de justícia i igualtat.

Jo, per la meva part, no tinc cap dubte sobre la idoneïtat de la nostra candidatura, formada per ciutadans elegibles sortosament integrats.