De vegades, moments màgics

De vegades es respiren moments màgics. Moments que, detenint el pas del temps, et fan reviure pulsions d’un passat remot que creies oblidat; moments que, com si no ho volguessin del tot, afloren amb consciència de present, d’un present que reivindica tota la teva trajectòria vital, fent-la insinuar-se amb una subtilesa encantadora.

Diumenge passat, 24 d’octubre, a la tarda, al Teatre Comunal d’Andorra la Vella, vaig experimentar, durant més d’una hora llarga, un d’aquests fenòmens en deixar-me endur per la sobrietat del moviment, la tonalitat de la paraula i, alhora, la magistral presència de Marie-Christine Barrault i de Jean-Pierre Arbon donant veu al diàleg entre el fabulista La Fontaine i el cantautor Brassens. Només alguns elements del lèxic et recordaven els tres-cents anys que els separen.

El silenci sepulcral que durant la major part del recital-concert va envair la sala donava fe de l’atenció de la qual feia mostra el públic, atent a no deixar escapar cap síl·laba, cap mot, pendent, en tot moment, de quin seria el text de l’un que replicaria el de l’altre i, a veure si es tractava d’alguna lectura que la ment recordés: versos estudiats, comentats, apresos i recitats, alguns, d’altres, cantussats...

I va sortir l’amor a la palestra; i es va divagar sobre la mort; i es va riure de la bestiesa humana; i la cupiditat va prendre vida; i la força bruta va brollar; es va donar vida a l’amistat; la llibertat es va deixar entreveure obrint portes al somni... amb mots de l’un, amb paraules de l’altre ressonant en el temps com si d’eco es tractés, deixant clar, però, que els tres segles de distància no havien pas fet evolucionar gaire les preocupacions de l’esperit humà: que cadascú en tregui les conclusions que pugui.

Van seduir-me, i molt, tant la interpretació que Jean-Pierra Arbon va fer de les cançons del músic-poeta de Sète com els diferents ritmes en la restitució dels textos que ens va destil·lar Marie-Christine Barrault, acompanyats d’una mímica i una gestualitat mesurades, sovint limitant-se a un moviment d’ulls, a un moviment del cap o de la mà, a una ganyota que ja en deien prou... Autèntics instants d’exultació.

Crec que cal agrair a l’ambaixada de França, i ho faig, la tria duta a terme i desitjar que el que queda de Saison culturelle ens reservi hores similars.

Un grand merci.