Reflexionant...

Durant els dies posteriors a la presentació de la candidatura se m’ha fet una pregunta recurrent. I tu, per què et presentes?

La resposta sembla òbvia per a qualsevol dels candidats que volen entrar al comú... aportar noves idees, treballar per la parròquia, apostar pel canvi... però, i els que ja hi són? Quina és la seva resposta? O millor encara... per què allò que diuen que faran han decidit que ho faran ara i en canvi no ho han fet mentre ho podien fer? Aquí vindria un emoticona d’aquelles de pensar. I llavors penso... què deu pensar l’elector reincident? Que ja canviaran, que cal donar-los una nova oportunitat... i llavors torno a pensar... potser és que el camí dels governants és inescrutable i arribarà un dia que la parròquia serà nostra. I llavors passen quatre anys més i seguim perduts per aquest camí de pedres, ensopegant una vegada i una altra. I la parròquia segueix sense ser nostra, més aviat és d’ells... i llavors torno a pensar que això em recorda aquelles relacions de parella en què a cop d’oportunitats un dia t’adones que has passat la meitat de la vida esperant un canvi: “És que m’ha promès que a partir d’ara tot serà diferent, que decidirem les coses plegats, que abans de gastar-se els diners em demanarà si hi estic d’acord.” I una altra emoticona de pensar... I llavors pregunto... i tu, elector? Ja ho veus clar tot això? Veus la llum al final del camí o aquesta inescrutabilitat et té una mica desorientat. Vaja, que si després de tanta ensopegada, de tant camí pedregós amb obres d’aquelles que es fan i es desfan... doncs al que anàvem, estimat elector, encara gosaràs formar una família... bé, siguem clars i deixem-nos de tanta retòrica metafòrica. Tu, estimat elector, votaràs un canvi real o persistiràs en l’intent de ser fidel a l’equip actual fins que la mort de la parròquia us separi. I aquí crec que aniria l’emoticona del cagalló...