Els ens polítics més petits

Sempre he tingut veneració –sí sí, malgrat que aquest substantiu pugui sonar molt solemne– per les comunitats humanes més petites, més reduïdes, més humanes. D’ací, que sempre he considerat els veïnatges, els quarts, els comuns –per altra part aquests són els orígens d’Andorra– com cèl·lules on la humanitat, la veritable, es podia donar amb més força, amb més puresa. Era i és el poble d’on neix tot. El sentir-se viu, despert, compartint coses amb els altres, els veïns. Les sofrences, les joies, les malastrugances tot es podia compartir, tot se sabia de tothom, fins i tot les tafaneries més inversemblants. Gent corrent. Es feia crítica de la vida. Avui , també succeeix? Ara també existeixen, però hi ha comuns en els quals molts no es coneixen entre ells. (No cal dir que hi ha blocs de pisos, com si fos una gran ciutat on els veïns ni saben qui viu a la porta del costat.) Hi ha comuns en què hi ha colònies: els anglesos, els portuguesos... que molts només conviuen entre ells. Exagero? No, no crec: passin pels plans de la Massana, pletes d’Ordino, Encamp... I, tot plegat, a mi em dol! Ja sé que es fan mercadillos, festes perquè hi participi tothom; no es pot dir que Andorra sigui un conglomerat de guetos, però si no vigilem, la tendència a la “mandra psicològica a conèixer més persones”, és un síndrome que és molt actual, pot fer del país un centre de funcionaris –ja ho és– i un país de suma de comunitats que entre elles tenen poc contacte humà global. Ara que s’acosten les eleccions comunals és una bona ocasió per reflexionar sobre aquests apunts. Parlo de calor humana, de tendresa, de la clemència, de tranquil·litat d’esperit, de respecte entre pares i fills, per exemple. L’ humanisme s’ha trencat, s’ha embrutat, s’ha profanat, s’ha degradat!. Per poc observador que siguis, veus que es trenquen els cordons umbilicals morals i espirituals a les famílies que es dispersen en un èxode moral –així és la vida, diuen–; ho veus en les residències dels vells i velles, en els ascensors, en els hospitals, en els bancs, on hi regna l’ individualisme dur i tosc, sense ni veure ni mirar tan sols els qui tens al costat. En els veïnatges, quarts i comuns, la preocupació era, i penso que ara també ho és o hauria de ser, són les persones concretes que allí hi viuen i sojornen. Per a mi és més important el benestar físic i moral de les persones que no pas les “boles de llum, els poblets de Nadal”, que està molt bé, si és un element humà, i no un pur consumisme material i/o electoral. I, per això, les eleccions comunals són importantíssimes per posar al front de les parròquies les persones més preocupades pels seus veïns, els conciutadans, siguin del partit que siguin. Són els cònsols i consellers (en masculí i femení) que des del comú han de conèixer-ho tot, dic tot, el que pateixen o gaudeixen les persones que viuen a cadascuna de les 7 parròquies. Sense demagògia, però sí amb realisme, per més dur que sigui. Com diu Séneca el savi: “És cert que ni el seu rostre ni el seu esperit no es deprimiran a la vista d’una cama dessecada, o d’una pal·lidesa en parracs, o de la vellesa estintolada en un bastó, però portarà ajut a tots i, a l’estil dels déus , esguardarà els malaurats amb preferència.” És ben cert que la política sense la saviesa no és res més que el joc del thriller. Fins i tot la clemència s’ha evaporat. I una cosa tan important com són els bens comunals (que haurien de regular-se) cal mantenir-los com a gran preocupació: no es poden vendre, són imprescriptibles, ai, aquests boscos...! Algun dia n’haurem d’escriure una modesta reflexió. Penso que estem a la vora d’un atzucac –ben entès en tot el món- que, si no vigilem, els nostres pobles es convertiran en un col·lapse; serem coneguts pel país de les rodones. És un país massa petit per tenir tants habitants, tants visitants sense infraestructures. Això ja ho deien els tècnics a l’època de l’enginyer i conseller general Bonaventura Adellach, als anys 70 del segle passat. Hi ha el perill que la megalòpolis Andorra es cruspeixi la realitat més autèntica del país els ens més petits. Entre aquests els comuns. Per això penso que els valors humans han de començar a preservar-se a partir dels comuns. Hi ha moltes coses que ja no tenen remei, però encara, potser, pot sorgir saviesa de la nova gent. Tant de bo! I no oblidem la recessió econòmica que ja ensenya els ullals, i l’erosió (volguda o no) del Co-Principat, l’eina clau de la nostra independència i de fer fugir els llops depredadors, que sobretot des del sud volien cruspir-nos. O potser, ara, també? Són elements per enfortir també els ens més petits on comença tot del nostre estrany país, però tan seriós com el qui més, però això si molt més dèbil i fràgil.