Com informem?

Els periodistes i d’altres persones que escriuen al diari som responsables de cada paraula que després s’imprimeix sobre el paper o es publica a la web. Es pot informar, opinar i dir el que sigui, però sempre dins d’un codi deontològic en què prevalgui la veritat, la veracitat de la informació. La trista realitat, però, és que estem molt lluny de l’objectivitat i que cada grup, empresa o diari tira cap on més li interessa. Aquesta setmana han passat dos fet ben diferents i llunyans que demostren com funciona la informació de l’actualitat. El primer fa referència als vídeos editats per l’ajuntament de Barcelona en els quals es condemna la violència masclista. En un, un noi fa un comentari poc adequat en castellà i el seu company li recrimina en català la seva actitud. Ja tenim la polèmica servida. De seguida surten els salvadors de la terra espanyola indignant-se, quan a l’hora de la veritat a la mateixa campanya hi ha dos o tres anuncis més en la quals els masclistes parlen en català. És a dir: es treu un petit vídeo, s’aïlla i ja tenim la intoxicació estesa que arribarà a tot Espanya; òbviament, la posterior correcció de la notícia no s’escamparà tant. Informar d’aquesta manera té conseqüències imprevisibles. L’altre assumpte del mateix estil ens porta a l’exfutbolista del Reial Madrid i de la selecció holandesa Van Basten. En una entrevista televisiva, en el moment d'acomiadar-se i ja amb el micròfon tancat, va llançar un “Seig Hiel” per fotre-se’n de l’idioma alemany amb què un periodista holandès entrevistava un altre futbolista alemany. Comentari desafortunat, però que no cal treure de context. El titular del diari esportiu era: “El micròfon caça Van Basten amb una proclama nazi.” És veritat que després l’article ens explica exactament el que va passar, però, al meu entendre, el titular és tendenciós. Home! es pot despertar l’atenció, però cal posar titulars alarmistes? Les notícies s’entenen malament i després la cosa s’embolica. Cada dia hi ha menys gent que llegeix la lletra petita i es queda amb una imatge desfigurada del que està passant. Malauradament són sols dos exemples, però els diaris i les cadenes de televisió en van plens. Cada mitjà tira per on li interessa i cada dia costa més ser una mica objectius. També, genèricament, les persones s’atansen al seu nínxol particular d’informació i no surten d’on els convé. D’aquesta manera és quasi impossible fer-se permeable a les idees. Una mica de rigor periodístic, per no confondre més el personal, sempre seria d’agrair.