Pla per posar a prova el Coprincipat

Un polític experimentat, amb una llarga trajectòria per haver exercit diversos càrrecs institucionals: ministre, conseller general, ambaixador..., fa pocs dies mentre dinàvem em va exposar una teoria: l’aprovació de la llei de reproducció assistida era la primera fase d’un pla preconcebut i mil·limètricament dissenyat per posar a prova la resistència del nostre sistema institucional, el Coprincipat parlamentari. Em va dir que la primera prova de resistència que es va superar satisfactòriament va ser l’aprovació per unanimitat dels grups parlamentaris de la Llei 12/2019, del 15 de febrer, qualificada de “tècniques de reproducció assistida”. Aquest text legal va ser sancionat només pel Copríncep Emmanuel Macron, i no pel Copríncep Enric Vives. El meu amic em va argumentar que no tenia cap sentit dur el text al Tribunal Constitucional perquè el mateix havia estat prèviament consensuat entre el govern d’aleshores i la Mitra, i havia estat redactat amb la intervenció del Sr. Enoch Albertí (catedràtic de Dret Constitucional) i amb la participació d’un expert en bioètica, el jesuïta Federico Montalvo (Universitat de Comillas). El meu amic polític em va dir que la segona prova de resistència que aviat es visualitzaria seria la votació al Consell General de la llei de despenalització de l’avortament en els tres supòsits que algun grup polític podria entrar a tràmit parlamentari. Ell sostenia que si aquesta llei era finalment aprovada pel Consell General, en aquest supòsit difícilment els Coprínceps podrien argumentar que el text l’havien de dur al Constitucional compte tingut que no ho havien fet en el cas anterior, quan es va aprovar l’esmentada llei qualificada de “tècniques de reproducció assistida”. El polític pensava que aquest pla era una forma d’aconseguir mantenir el sistema institucional actual, el Coprincipat parlamentari, sense haver d’encetar un procés de reforma constitucional de resultat més que incert, i que si es plantegés faria trontollar les bases sobre les quals s’havia construït el sistema institucional actual, i s’evitava la supressió de l’article 8 de la constitució andorrana (que protegeix el dret a la vida en les diferents fases) fet que suposaria l’automàtica renúncia d’un dels Coprínceps, que ipso facto es veuria compel·lit a abandonar el seu càrrec per no tenir encaix amb el nou text constitucional, i acte seguit també deixaria el càrrec el Copríncep francès perquè la figura del Coprincipat és indivisible. Sostenia el meu amic polític que si amb l’aprovació de la primera llei el sistema havia aguantat la primera prova de resistència, ara també aguantaria amb la segona prova encara més dura: la despenalització de l’avortament en els tres supòsits. A títol personal mai he cregut en teories de la conspiració. Però, com diuen els francesos: Qui le sa? Potser sí que el Coprincipat parlamentari resisteix aquesta segona prova? Jo personalment entenc la Constitució com un pacte, un contracte que el poble andorrà vàrem fer amb els coprínceps, que va ser el fruit d’una negociació de la comissió tripartida formada per representants de consell general i dels coprínceps, els quals varen acceptar ser els caps d’Estat amb unes determinades regles de joc. A mi personalment la constitució actual m’agrada, però respecto i fins i tot puc arribar a entendre els que no comparteixen la meva opinió i la veuen com un sistema arcaic i fins i tot un text carrincló, i voldrien canviar-la. Soc conscient que les constitucions no són per sempre, no són un text immutable. Si volem revisar la Constitució Andorrana ho podem fer: és un fet més que legítim perquè el poble andorrà és sobirà. Però, siguem honestos, abans de fer-ho els ho expliquem als caps d’Estat, iniciem un procés de modificació de la nostra Constitució i encetem el procés de canvi del nostre sistema institucional actual, que haurem de sotmetre a votació tal i com preveu la Carta Magna. En aquest supòsit entre tots hauríem de plantejar-nos quin hauria de ser el nou règim polític del nostre país, potser una República Federal com la d’Alemanya, una federació de Parròquies? Una República com la de Iugoslàvia?, La República bolivariana de Veneçuela? Fins i tot permeteu-me una llicència, podem convocar un concurs d’idees –que darrerament està molt de moda–, si comencem a pensar entre tots ben segur que trobarem un tipus de règim polític que ens agradi, i sobretot no ens oblidem que satisfaci els nostres països veïns França i Espanya, i que agradi al Consell d’Europa, a l’ONU i a la resta de la comunitat internacional.

*Alfons Clavera, Advocat i excandidat d’UP