Els teus ulls

Matí de diumenge d’hivern, on l’amor mandreja en despertar. Fa un any, viva i lliure, solcaves ones de l’oceà Índic i t’amaraves de sol i de natura australiana tocant amb els dits el teu aniversari. Et mirava el coala calmós, et mirava i endevinava, segur, el teu no parar, les teves ganes de viure. Més a prop, a casa, els cels vallesans i osonencs, nadalencs, et pensaven entristits i et recordaven. Tornaries amb el teu bagatge una mica més ample i ho sabien. I et sabien també feliç. Per la finestra entra, matinera i silent, aquella claror suau i es barreja amb l’escalfor del niu. El sol –aquest matí és nítid i radiant– despulla els pins de l’altra banda de riu de la neu més flonja. En obrir la finestra pugen i entren saücs i freixes a esmorzar. Quin gust de veus menudes i de retrobament: “He somiat amb els tres porquets.” Riuen els ulls i riuen les paraules. Avui he vist els teus ulls –la teva mirada que em revolta– en el matí d’Andorra la Vella estimulant i concret. D’aquí cap allà lligant projectes però també un te verd i tranquil compartit. Mossegada dolça al nas. Petons rondant a les alçades de Claror, a la llum d’Arinsal, a la plaça Rebés, als dos llibres per a l’Arnau... M’escapo fins a Carroi a espiar com l’hivern encalma les crestes, com dibuixa línies unides per un batec ancestral, batec de país d’Andorra. Al fons de la vall formiguegen els cotxes que arriben delerosos d’esquiar. M’envolo pensant en veus ja llunyanes, perdudes fa temps, però encara recordades a cau d’orella. A mitja tarda seus al costat de l’amiga, en aquell sofà literari que atartera caliu humà, amistat, complaença. Parleu. Us sento. Els teus ulls altre cop parlen i en silenci els estimo.