N'estàs segur?

Fa cosa de 30 anys, quan era cap de redacció d’una revistà nàutica, en una de les publicacions mensuals vaig escriure un article sobre una nau italiana que en aquell moment era la més ràpida del món. El titular a doble plana era La nave azurra. Quan es va publicar em van cridar de direcció i em va caure una bronca monumental. “Gamarús. Azzur­ra, en italià, s’escriu amb dues Z.” El disgust em va durar uns quants dies. La setmana passada vaig fer un error que déu-n’hi-do. Parlava de la manera d’informar cor­rectament, i en el mateix article afirmava que Marco van Basten havia estat jugador del Madrid. M’ho va recordar un lector a la sessió de comentaris i no em va quedar més remei que admetre la monumental errada, sobretot en un article en què precisament parlava de rigor periodístic. Com poden imaginar Van Basten mai ha estat jugador del Reial Madrid, més aviat els va fer la guitza amb l’AC Milan. Moltes vegades donem coses per segures i si les escrivim i en deixem constància no hi ha volta enrere, excepte el recurs de la fe d’errades. Però volia parlar del moment en què neix l’errada. Poso un parell d’exemples. Tens una petita discussió amb un amic sobre una data o un fet determinat i mantens creences diferents sobre un tema que a la nostra memòria ens sembla segur i cristal·lí; sempre pensem que és l’altre qui pot equivocar-se (vaja home!, Van Basten segur que va lluir la samarreta del Madrid) quan també nosaltres podem estar equivocats. Hi ha dies en què dius haver estat a determinat lloc, un restaurant, un poble, amb la parella o un amic, i ells ho neguen. “Jo aquí no hi he estat mai” Ostres! Qui té raó? Amb aquestes coses és difícil. Amb d’altres, les que es poden consultar fàcilment a la xarxa, no. L’experiència demostra, però, que en un moment o altre tots en equivoquem, sobretot amb les coses que tenen a veure amb el record. La nostra ment és un artefacte difícil de comprendre, i com he escrit d’altres vegades, perquè el tema em sembla molt interessant, la memòria no reprodueix, sinó que sols reconstrueix el que vam viure, que no és el mateix. La veritat és que l’azurra és azzurra i que Van Basten no va jugar mai al Reial Madrid. L’errada està feta; l’equivocació admesa. I sempre et deixa cert mal regust de boca. Però com t’aconsellaria qualsevol savi xinès, tampoc cal donar gaires voltes a les coses. Admetre els errors està bé, admetre que podem equivocar-nos encara és millor i sobretot es tracta de ser suau i comprensiu amb un mateix, en aquesta i altres esferes de la vida. No cal complicar-se-la gaire. N’estàs segur? Sí, n’estic segur, però mai absolutament segur.