Passar el ribot a temps

El tram de la variant de Sant Julià deu estar gairebé a punt per començar-hi a passar d’aquí a pocs mesos, o almenys així ens ho fa suposar veure com ja els detalls d’enjardinament i poliment final es comencen a fer. A primer de mes podíem veure com una línia de separació entre el carril de pujada i els dos de baixada a les portes de Sant Julià prenia forma d’illeta amb terra, fet que, a ulls de qui per poc que s’hi fixés passant conduint el seu vehicle, ens semblava un error d’enginyeria viària visible i gens adequat a aquell tram de la carretera general 1, l’artèria principal d’entrada al país pel sud. Qui deu haver tingut –pensàvem mentre veiem perfilar la doble línia de blocs ben escairats de granit polit– la idea de fer aquesta separació? Que no veu l’escanyament que provocarà? Que no s’adona que en cas de cua un vehicle d’urgències no podrà passar? Que no té en compte la neu de l’hivern i la feina de les llevaneus i l’espai necessari per avorar-la i deixar expedida la via sense haver de trobar entrebancs? Això i moltes altres situacions d’entorpiment del trànsit les vam pensar ara fa un mes. I ens va estranyar, perquè si la millora del tram on es podrà passar per la nova variant serà un fet, i un bon tram de l’avinguda Francesc Cairat veurà com el trànsit es pacifica i tindrà menys soroll i pas de vehicles, ens preguntàvem com es pot fer, en contra d’alleugerir el trànsit, un embut de pujada que fa mal als ulls.

Segurament més d’una i de dues d’aquestes observacions van arribar a les dependències del ministeri d’Ordenament Territorial, i prest i sense dilacions, va ser donada l’ordre d’aturada d’obres i, cosa gens habitual, ràpidament començar a treure la illeta construïda. Això passava després del pont de la Puríssima, en veure les cues que havia provocat aquell tram. Potser és la primera vegada en la història de les obres públiques al Principat d’Andorra que es pren una decisió així, d’actuar amb urgència per retirar un obstacle d’obra nova projectat i en execució. La notícia va ser portada de diaris el dia 13 de desembre, amb les lletres ben grans del COEX passant al davant amb les màquines per començar a fer net. Anar per feina a l’hora de decidir passar el ribot i obrar sense haver de justificar projecte i pressupost va ser una acció ben encertada, agraïda per gairebé tothom. Tal el desencert de la illeta i ningú hauria entès una paralització de l’obra i que s’hagués quedat empantanegada setmanes o mesos a l’espera de replantejaments i discussions perveure com hauria de quedar. Sentit comú i determinació van anar de bracet, com hauria de ser sempre.

La rectificació d’un error de projecció en aquest cas ha suposat evitar un altre coll d’ampolla afegit als que ja hi ha a Sant Julià. I segurament, qui va tenir la idea de posar una franja de vegetació de separació volia, i ho diem al seu favor, aportar un element agradable a la vista i als sentits; però en aquest cas i sempre que sigui un imperatiu de millora del trànsit, sacrificar verdor per quitrà està totalment justificat. Cosa que no vol dir que no es pugui enjardinar i trencar la línia del vial allà on sigui possible, com per exemple passa una mica més amunt, als voral de la intersecció de la rotonda del trencant de Fontaneda. Quan estigui acabada la variant, serà hora de mirar-nos-ho amb ulls nous i ens acabarem de fer a la idea de la millora.

L’estat de les carreteres andorranes ha millorat, justament, molt i molt en les darreres dècades. Des de la frontera del Runer fins al Pas de la Casa i també cap a les parròquies de la Massana i d’Ordino, les actuacions, ja sigui en forma de rectificacions de traçat, de nous vials, de túnels, de ponts i de rotondes, ha estat molt notable i en segons quins punts espectacular. Qui avui en dia critiqui la xarxa viària andorrana en conjunt demostra poc coneixement de com estaven vint anys enrere les carreteres del país. Només de recordar els trams sense vorera, els trams amb tanques de finques particulars fins a arran de l’asfalt, tanques fetes amb ferros o amb fustotes mal posades, i veure el progrés assolit pel que fa a voravies, ja indica unes actuacions encaminades a millorar el flux de vehicles i la seguretat de la via. I això sense oblidar no tant els forats en el paviment, que no n’hi havia gaires ni ara tampoc, però sí les juntes de dilatació i les tapes de clavegueram i d’altres conduccions soterrades, a banda de les planxes de ferro tapant alguna obra que podien passar-s’hi dies i dies i que sortien a cada quatre passes i eren un pessigar rodes constant. Amb els anys, aquests defectes han estat esmenats, s’ha passat el ribot per les carreteres amb aquella traça i bon obrar de qui fa els caminois del pessebre per Nadal, dit ara que hi som a les portes. Bon Nadal, doncs i sant Esteve.