El català a Andorra

Com a tronades primaverals–enguany s’han avançat– hi ha tres o quatre temes que a Andorra es van repetint any rere any, com àligues sermonaires. I no és pas que no tinguin certa raó, no. Com que ja he entrat en el 89è any de la meva existència, faig una vida que en diuen recollida: aixecar-se de bona hora, a les 7.30 al carrer, darrere el croissant el vas d’aigua i als diaris. Sense diaris s’avançaria, segur, el meu traspàs. Després la residència d’Escaldes, a veure el meu secretari, i segons els dies, bastants, metges, consultes, més metges.... I sobretot observar, mirar i escoltar. Dic això per les enquestes que han sorgit sobre el català vehicular a Andorra, i de l’actitud seriosa que vol portar a terme la nova ministra Sílvia Riva, que per cert crea una empatia assenyada, no folklòrica ni patxanguera com altres representants institucionals del nostre país. El tema vehicular del català té moltes consideracions, així que em permetré fer unes modestes indicacions d’observador vagaire però escoltador. I, d’inici amb un respecte enorme pel Sr. Joan Micó i el Sr. Albert Pla Nualat citats pel bon periodista Andrés Luengo, en un article força moderat aparegut al Bon dia del 20 de desembre d’enguany. D’entrada, amb més lleis que no es compleixen els “càstigs”, rien de rien. Cal motivar, insuflar, ser realista. Hi ha un grup de persones–no excessiu, gràcies a Déu–, que després de 20 o 30 anys de residir a Andorra es neguen a parlar la llengua oficial del país: “yo por c..., y basta”. Caldria dir-los a aquests senyors que a Suïssa, a Alemanya, a Àustria, a altres països ja s’haguessin mort de gana o els haurien “fotut al carrer”. Ben entès que sóc radicalment antixenòfob, antisemita, antimasclista, i antihomòfob, des de sempre. Però cal dir les coses com són. Crec molt en la cultura de l’acollida. I no m’agraden els mots “integració”, “assimilació”, etc. Després existeix un altre factor important, que som nosaltres mateixos que no ens respectem prou , ni als altres, passa en bastants restaurants, centres hospitalaris, centres geriàtrics, etc., que ens dirigim gairebé sempre en castellà. I no sé per què. Deu ser perquè hi ha, es vulgui o no, un cert complex d’inferioritat-superioritat” pensant que cambrers, secretàries, “gent que et serveix ha de ser de fora de totes-totes, i sobretot espanyols i per això ja construïm una barrera per a la seva integració?! Un altre factor que no passa desapercebut al públic en general és el següent i és el que més em dol: serveis de l’Administració pública, des de la policia, als guàrdies urbans, als que netegen els carrers, als administratius quan prenen un cafè, amb vestit oficial o de treball parlen en castellà, gairebé sempre, sempre. Tinc un gran respecte pel treball de la policia i l’enorme quantitat de gent que treballa pels comuns, però això no pot ser. L’única excepció que he trobat, i he hagut d’acudir-hi diverses vegades, són els bombers i els serveis d’emergència. Cal dir que aquesta situació succeeix a tots els països fronterers i a més turístics, que fan molt bé de poder servir els clients amb la seva llengua d’origen, la del turista, em refereixo, però si no es vigila, ho he dit altres cops, ens podem convertir en un altre Cafarnaum amb resultats catastròfics per a la nostra identitat. I un altre prec modest: un gran respecte per tot el que succeeix a l’altre cantó de la frontera del sud, però Andorra és un Estat petit i fràgil i hauríem d’aprendre molt de Suïssa. En aquest sentit m’ha sobtat novament la nota apareguda a La Vanguardia del periodista excel·lent –conec des de fa anys el seu germà, poeta i pintor–, fills de la Bisbal d’Empordà, Antoni Puigverd que deia textualment: “La llengua catalana necessita un Estat”. És que el català d’Andorra és un dialecte del suahili o del català del Principat de Catalunya? Molt em temo que a l’admirat Puigverd, l’any que se li atorgà el Cervantes. Sap perfectament aquest observador ja vell i atrotinat que alguns deuen pensar: “Mira si és un passerell i gamarús.” Potser sí, però l’andorranitat, la llengua oficial hauria de ser la vehicular per excel·lència. I parlo diverses llengües, malament totes, però de maternal només en tinc una. Entren factors econòmics i de sous, també ho sé: quan una mà d’obra no està prou ben retribuïda, no li pots demanar segons què. Jo crec que demanar que parlin en català als seus clients després d’un temps amb aprenentatge inclòs no és cap miracle. I per als funcionaris és un pecat que el Dant els col·locaria, sense dubte a l’Inferno. Molta obertura, molta transversabilitat (paraula de moda que gairebé no diu res), molta multiculturalitat, però si perds els orígens de terra, llengua i poble estàs acabat o al camí de la desaparició o l’annexió. Esperem que no. I la meva llengua materna és única, la que parlo dins del meu silenci. Però si no estem a l’aguait, acabarem a can pistracs.