Abstenció lògica

Una vegada més, conegut el primer dels resultats de les comunals (la participació) moltes veus lamenten l’augment de l’abstenció i unes quantes menys proposen solucions, especialment la conscienciació social, sobretot dels joves. El primer que cal dir és que en les democràcies consolidades de l’entorn, la manca de vots efectius en els comicis locals és una constant. Amb prou feines arriben a la meitat del cens. El que era insòlit, en aquests paràmetres comparatius, era l’afluència massiva dels andorrans a les urnes, també i encara més a les generals. En segon lloc, hi ha també factors dels universos propis, alguns puntuals i d’altres més generals, i que en definitiva és la reducció real d’alternatives, donades les coalicions prèvies o, si es vol, els pactes entre candidatures amb personalitats “de pes”. El cas únic, de candidatura única, ha estat el de la Massana, amb un nombre tan gran de vots en blanc i nuls (no es pot saber quants d’aquests ho han estat volgudament) que haurien de fer pensar als nous consellers i cònsols. Més esteses han estat –amb l’excepció d’Escaldes amb una diferència de deu vots en favor dels socialdemòcrates sobre la coalició governant– els avantatges clars dels equips formats al voltant de Demòcrates. Una vegada més, segons la circumscripció, hem vist la majoria formada amb menys suports –vots– directes que la suma de les alternatives restants. Aquests acords previs per agrupar-se en llistes es deriven de l’actual normativa per a la distribució de les “cadires” als diversos consells que releguen l’oposició a la inexistència, o gairebé. Durant la campanya, el cap de Govern es va manifestar favorable a canviar aquestes regles del joc, per millorar la representativitat de les diverses forces. Recordem que, fins ara, la candidatura més votada –només que sigui per deu paperetes, o per una de sola, com ja ha passat– obté automàticament la meitat dels consellers i l’altra meitat, aquesta sí, es reparteix proporcionalment. Amb això s’assegura la “governabilitat” de la parròquia, evidentment, però no és l’única manera de fer-ho. A les darreres generals, ben recents, s’ha demostrat que no calen mesures tan extremes per formar executius. I així veiem funcionant –almenys d’entrada– ni més ni menys que un gabinet tripartit, tot i la tradició, sobretot de la Constitució ençà, de governs monocolors. Cal donar temps, però, a l’equip Espot perquè demostri la consolidació de la fórmula. Una altra tradició, fruit de la història multisecular, és la parroquialista. On la parròquia és el “pal de paller” de tot el sistema. A falta de possibilitats d’establir una segona cambra territorial pel volum del país es va establir un consell general de procedència mixta, amb la meitat consellers pel conjunt del territori i els altres catorze a dos per cens local, també els més votats, més que sigui per un sol sufragi directe. En el cas comunal, ja hem vist fis a quin punt es dilueix la representació real de la voluntat dels electors en els òrgans executius respectius. Si el mateix cap de Govern en reconeix la disfunció, i planteja promoure una modificació –si no és una d’aquelles iniciatives que sorgeixen en campanya i desapareixen després- perquè no s’ha tirat endavant el canvi? Ho hem dit diverses vegades: qui guanya no té cap interès a eliminar unes regles del joc que li ha donat el poder; en el cas dels comuns, gairebé absolut. El veritablement revolucionari seria replantejar la divisió política territorial. Perquè resulta difícil trobar –si existeix– una comunitat de vuitanta mil persones, a tot estirar, amb vuit administracions diverses i tan potents. Però sembla del tot impossible, a hores d’ara i per temps incalculable, plantejar amb èxit una “dieta” per aprimar els comuns, i encara menys per reduir-ne el nombre.