De Madrid a Andorra

D’aquí a uns dies entrem en una nova dècada: els any vint. Els del segle passat van ser els alegres anys vint si ens guiem pel patró dels Estats Units, anys que van acabar amb la Gran Depressió i la corresponent crisi humanitària econòmica al país, amb moltíssima gent pobra desplaçant-se pel territori. Els bojos, alegres vint, em porten a la ment imatges d’un pròsper Broadway, però també del París literari de Hemingway, de Joyce i Gertrude Stein, abans que tot tornés a espatllar-se. En canvi, la Gran Depressió queda reflectida en una fotografia de Dorothea Lange, d’una dona migrant, donant el pit al seu fill, una imatge que inevitablement es repeteix en les crisis humanitàries actuals. El món és cíclic i encara que en moltes coses hem progressat ens queda camí per recórrer. Podem parlar de certa estabilitat econòmica, però en el fons ens estem enganyant. No volem veure la realitat. Parlem d’energies renovables i dels esforços que s’han començat a fer i de resultats visibles i demostrats com, per exemple, la reducció de la capa d’ozó i la disminució en l’àmbit mundial dels gasos CFC. Però no n’hi ha prou. O ens hi posem de debò o anem cap al final del món tal com el coneixem.

Greta Thunberg, la nena que lluita contra el canvi climàtic, és objecte de crítiques absolutament infundades. Bona prova la tenim en la Cimera del clima a Madrid, que podríem dir que no ha servit per quasi res, a part de retratar un ajuntament que es va apuntar a acollir-la quan les polítiques que aplica són absolutament contràries. De què ha servit Madrid? De quasi res.

De què serveix Greta Thunberg? Sembla evident que de molt més. Des que la Greta ha aparegut a l’escenari de l’ecologia mundial, la conscienciació col·lectiva és molt més elevada; hi ha molta més gent que es preocupa i intenta trobar solucions. Òbviament els governs van a la seva, però el missatge de la Greta és cristal·lí. O ens hi posem o el món, per dir-ho suaument, se’n va a fregir espàrrecs.

Andorra, que va participar a la Cimera de Madrid, s’ha compromès en la lluita contra el canvi. Però amb paraules no n’hi ha prou. Parlar de multilateralitat resulta una mica confús. En el fons sembla que tothom espera que l’altre comenci primer.

No podríem ser una mica més eficients? Som un país petit, i podem. Tenim un país on l’esperança de vida és de les més, sinó la més elevada del món. Orientar-nos cap a un futur verd hauria de ser una prioritat absoluta, sense esperar a veure què fan els altres.

La dècada dels vint serà determinant; si fem polítiques a llarg termini no aconseguirem res; si comencem a aplicar mesures per preservar el medi ambient estarem en el bon camí.