Encara el batec d'Enclar

Encara el batec d’Enclar ens fa alçar la vista fins al roc, com l’alçaven fa segles els qui van veure obrar murs i torre. Devia ser cap a final segle VIII començament del IX, fa més de mil anys, quan els comtes d’Urgell encetaven el bastiment d’una part de valls pirinenques lligades pel curs del Segre, Valira inclosa, que la torre del campanar de l’església de Sant Vicenç d’Enclar enlairava el seu farell visible des de tota la plana de Santa Coloma i fins al fons de la vall, on es troben el Madriu i les dues Valires per seguir avall fins a arribar a l’esbatanada i oberta plana de la ciutat d’Urgell. En aquesta darrera, bisbes hi residien des de temps visigòtics, tres-cents anys abans del campanar de Sant Vicenç d’Enclar. La gent d’Andorra d’aquell temps era rústica, autènticament rústica. A trenc d’alba ja sentíeu com aparellaven els bous; com aubardes, àrguens i sàrries s’acoplaven a les esquenes de someres i de mules per emprendre el feinejar al camp o al bosc. Al vespre, era l’hora rústica també, però ara de les portes de les llars caliues, del finestrons i de les xemeneies enlairant fum i xerradissa. Era el tornar a saludar amb ganes de reposar el cos i l’esperit, la caldera amada dels cremalls, l’escó sempre a punt per acollir l’ossada cansada de fangar o de segar, l’escudella i la vianda reparadora. Rústica gent d’Andorra!, com ens arriben els vostres batecs, com us sabem partícips de tantes feixes, de tants pams de conreadís, de tantes prades enjoiades de verd, de regueres i reguerons, de callisses i de gravades. Memòria antiga escampada pels hortals, pels cortals, pels orris, per les moles, pels molins, per les fargues. Sentors i remembrances a frec de pell; ressons d’esclops, d’escodes, de barrombes i de barrombins clavetejant per la muntanya. En aquells temps de bressols antics hi éreu, a fe, i encara hi sou. A vegades ens hem de tapar els ulls i les orelles per no veure ni sentir els coets de la modernor presumida i una mica massa pretensiosa, però aquella Andorra vostra perdura encara, amb canvis que us farien quedar palplantats com la ruca del Panxut quan des del pont dels Escalls feia olor el raïm madur a les vinyes d’Engordany. Quan cau la nit, i el sarramball encalma, traieu el cap per les obertures dels campanars romànics i mireu l’estesa de llums, mai vista, i sense dir res, perquè us guanya la primera son i sentiu una mena de paüra, us torneu a fondre en el silenci i el record apessonats de segle en segle. El camí que puja a Sant Vicenç d’Enclar és un repuntar de verd, encara que sigui Nadal i sigui hivern. Els roures que a la primavera engalanen amb ombra el primer tirapit fan tou de fulles torrades sobre les pedres posades per fer bo el caminal. El sol tebi de mitja obaga fa puntejar la verdor de la molsa arrapada a les roques modelades pel gel i la pluja, però també per mans humanes que amb el pensament fan fregadís, saluden amb sentiment atàvic el pany de roca. Boixos i més amunt ja algun pi ens enlairen a mesura que ens elevem pas a pas, giragonsa a giragonsa del camí, cap a tocar la tartera i fins al collet. Allà notem el pes del pas de la gent que hi ha passat abans que nosaltres. No gent d’ara, no, gent de totes les èpoques, sobretot de fa anys i panys. Al collet ja ens rep el riu d’Enclar que baixa atrevit i garlaire, portant la llum despresa i clara de l’alta serra. Enclar, quin nom tant ben trobat! El camí segueix vall amunt, ample i evident. Deixem-lo. Perquè a l’esquena hi tenim, sense veure’l encara, però notant-lo al clatell, sabent-lo proper, com ho van notar i saber els andosins i els romans, el Roc d’Enclar. Bastida forta de pedra per ullar el pas i deixar fer sense novetat al davant, però avís llest amb el corn i donar l’alerta en veure gent forana. Fortí, castell, torre. I Sant Vicenç al repeu, on hi cap l’església i el campanar. Quan el Pareatge segon va ser escrit per reafirmar que Andorra anava de veres, la torre de pedra, el castell, va ser enderrocat. “No busquem més bregues, ja prou que n’hem tingut”, es deien aquella bona gent. I, aterrada la torre forta del cap del roc, respectaren l’església i el campanar, com no podia ser d’altra manera. La ministra de Cultura i Esports, Sílvia Riva, i el Director de Patrimoni Cultural, Xavier Llovera, pujaven avui fa una setmana, dissabte al matí, a veure el campanar caigut de Sant Vicenç. També l’arquitecte Enric Dilmé, que hi entén una bona estona. Anaven a veure el desplom, la caiguda del campanar; caiguda neta, com quan es tomba el pal d’una escombra. Humitat i vent fort van batre el campanar. Ell sol havia estat esperant la restauració de la nau de l’església que entre el 1979 i 1982 hi van fer la plana major de la cultura andorrana, comandada pel Pere Canturri. El mateix Xavier Llovera hi va participar, costa amunt i costa avall, pedra aquí pedra allà. Dissabte devia recordar aquelles campanyes estiuenques i el bategar vital, el batec d’Enclar, fet de natura i d’obra humana, de cultura. “Et tornarem a alçar” és el sentir i el desig, perquè si ha caigut, no ha estat pas per deixadesa ni per mala política patrimonial andorrana. “Et tornarem a alçar”, ressona per tot Andorra. Pugeu a Sant Vicenç d’Enclar. Feu-li la reverència. No és Notre Dame, més aviat us semblarà una senzilla borda, ara que el campanar jau estès a terra, però manté la dignitat sencera. Quan serà refet, quan des del fons de la vall el trau que ha deixat es convertirà altre cop per la nostra vista en la humil però esvelta torre, notarem el batec d’Enclar, seguirem notant el batec d’Enclar. Si hi pugeu, feu amb la vista i amb el sentiment una bastida imaginària, i alceu-lo de nou. Però si les cames no us hi poden portar, o si hi heu pujat, quan torneu a baixar, agafeu el llibre Roc d’Enclar. Transformacions d’un espai dominant. Segles IV-XIX, editat l’any 1997 pel Govern quan Pere Canturri va ser Ministre de Cultura. Hi trobareu ben detallada i amena la història sencera, la història escrita en els papers i la història en forma de pedres, d’obertures, de sepultures, del feinejar domèstic. Llegint-lo, aprendreu i entendreu, des de casa, els moments de gaubança i els moments de tibantor associats a aquella formosa talaia habitada ja des de l’antigor.