Suggeriments de la síndica Suñé

No tinc l’honor de conèixer en profunditat el tarannà de la síndica Suñé, ni el psicòleg, ni el polític, ni l’ humanista. Només l’he saludada a nivell protocol·lari i poc més. Però, sí que vull dir que em complagué en gran manera les paraules que com a síndica adreçà, a l’ocasió del tradicional Consell de St. Tomàs, als consellers generals. I ben entès m’he quedat curt en la qualificació de suggeriments; és un discurs amb tota la força del seu contingut. Els que em coneixen realment saben que no és el meu costum tocar platerets, per sonar la sonsònia i afalagar perquè sí o per treure’n algun benefici o altre. Costum ancestral no tan sols a Andorra, sinó a qualsevol racó on pul·lulen espècies anomenades polítiques per càrrec electe o a dit, tan se val. Per tant, lluny de mi llençar floretes de carnestoltes a la síndica Suñé. Es mereix aquesta modesta reflexió meva. En síntesi, si la memòria no em fa una mala passada els digué que prenguessin vols constructius, que sorgís d’ells el millor d’ells mateixos (dels consellers), preocupant-se sobretot de l’esdevenidor dels ciutadans del nostre petit país, defugint alhora les fúries apocalíptiques (que per cert, dubto molt que algun conseller hagi llegit l’apocalipsi de St. Joan, i s’hagi quedat, més aviat en qualsevol producte de cinema B de Hollywood).Reflexió que necessita, seny, fora dramatismes buits, retrobament de la calma, la ponderació, ben entès la llibertat d’expressió, amb l’educació corresponent, les formes (ai, les formes!), i no remenar l’escudella ara sí, ara també, anunciant tota mena de cataclisme, i la conversió d’Andorra amb Sodoma i Gomorra. Aquest discurs em va crear una espurna d’esperança contra tota esperança amb el Consell General. Una cosa curiosa que succeeix des de fa molt temps és l’absència de públic televisiu de les sessions del Consell general. La gent, em diuen, està farta de sentir-los cridar –l’excepció confirma la regla–, de les batusses sense cap tipus de finalitat entre majoria, oposició, la via làctea –així en diuen la tercera via– i no sé quantes coses més –la poca qualitat dels nostres electes que hem elegit nosaltres, i per tant, la poca qualitat nostra– si és així ens hem de responsabilitzar nosaltres mateixos, i per tant gairebé ningú segueix els debats televisius. Per escoltar falòrnies, et responen? Després, ens queixem de l’abstenció, una de les causes no podria ser que l’animadversació dels polítics no és altra cosa que una fugida de nosaltres mateixos? I que les ganes de presentar-se i representar-se i representar-se per part d’alguns, de càrrec a càrrec, demanant excedències és per convertir-se en “polítics professionals, i el públic aquest fi de festa ja l’ha vist moltes vegades? Gràcies, síndica Suñé i alguns consellers que pensen com ella, i algun ciutadà com jo mateix, ben modestament. Crítica sí, això significa debatre, però sense perdre respecte, elegància, i si no se sap parlar, millor tancar la boca, escoltar i llegir. El tema és complex, i molt, síndica, perquè els elegits els ha elegit el poble, i si els elegits –alguns– estan com estan, com deu estar el poble! En tot cas, sí que com a ciutadà ras i “envellit” li trameto la meva enhorabona per les seves paraules del dia de St. Tomàs. La síndica no és només una mena de semàfor per donar la paraula, o treure-la. Potser valdria la pena dir-li menys “Moltes gràcies, Sra. síndica (o subsíndica)” i escoltar el camí del seny. Es demanar massa? Cal dir per acabar aquesta humil reflexió que la nostra comunitat andorrana és diversa, però en general té educació i no dona alguns exemples de mala educació com, a voltes, s’etziben a la sala del Consell General. Tan difícil és ser humil, modest, i nascut a la terra? Com diu Sèneca: “El savi condonarà molts càstigs i salvarà molts homes d’ànima malalta, però sanable. Imitarà els bons agricultors, els quals no solament cultiven arbres drets i alts, sinó que apuntalen, per adreçar-los, aquells que alguna causa ha torçat; poden tot entorn alguns altres, per tal que el pes de les branques no els impedeixi la creixença, n’abonen d’altres de febles per culpa del lloc, i obren el cel a d’altres que una ombra forana ofega”. Tant difícil és ser observador curós?