Una vergonya

*Vaig enviar el següent article d’opinió el 12 de novembre al Diari d’Andorra. Agrairia, doncs, al lector que al llegir-lo el situï en el seu context temporal , és a dir en el moment de la formació de les llistes parroquials dels últims comicis, de fet penúltim dia abans la data d’entrega d’aquestes. La nominació a la qual faig referència en l’article era en aquell moment només una sospita, bastant fonamentada però diguem que no era oficial. Per ser oficial hem hagut d’esperar la vigília de les festes nadalenques, un moment que si es mira bé, és ideal per intentar colar un nomenament de manera discreta.

Deixo l’article tal com estava perquè crec que reflecteix molt bé el que pensava en aquell moment i de fet continuo pensant totes i cada una de les paraules que vaig escriure independentment del resultat electoral.

Val a dir que soc de les persones que tenen tendència a veure la botella mig buida en lloc de mig plena i que creuen que un pessimista no és altra cosa que un optimista ben informat. Per tant vist com soc, em costa fer confiança a les persones perquè crec que darrere d’una acció desinteressada sempre hi ha un interès ocult. Tot i això de tant en tant em deixo portar per una primera impressió i acordo la meva confiança a certes persones, no dic això com si el fet d’acordar la meva confiança fos quelcom d’important ni molt menys, en tot cas només ho és per a mi mateix, o per al meu orgull.

Fa poc, vaig acordar la meva confiança a una persona en concret per liderar un projecte electoral a Ordino, un projecte que des del meu punt de vista era difícil que guanyés les eleccions, però que sí que podia constituir una llavor de cara al futur. De cop i volta aquesta persona comença a dubtar, a no sentir-se còmoda, a posar en qüestió tota una sèrie de coses que ell mateix havia proposat i, finalment renuncia de manera unilateral a anar a la llista. Entenent que era una persona necessària, no ja per les seves capacitats, però sí per la feina feta fins al moment, vaig insistir que no renunciés al que de fet era en gran part el seu projecte. Òbviament jo també vaig renunciar ja que una de les condicions perquè participés en el projecte era que aquesta persona hi fos present. Em va costar molt entendre la raó d’aquesta renúncia, no li trobava cap sentit.

Contràriament a la meva manera de ser he donat el benefici del dubte a aquesta persona fins al final. Però malauradament la notícia del nom del que ha de ser Secretari d’Estat d’Economia em fa veure de cara la trista realitat. Un cop més, l’interès econòmic passa davant de qualsevol principi, sigui ètic o estètic, coherent o incoherent, lògic o il·lògic, acceptable o inacceptable, explicable o no explicable. De cop i volta tot es va tornar clar. Ho vaig entendre immediatament. Soc dels que pensen que el primer és la família i sobretot tirar-la endavant. Tots sabem que els temps no són fàcils, que no sempre és fàcil arribar a final de mes i que, la veritat, cadascú s’ho sap a casa seva. Jo, el primer. I, francament, dir NO per principis a un sou de 4.800 € mensuals, si ens posem la mà al cor, segurament pocs seríem capaços de fer-ho. Òbviament, davant d’una proposta d’aquesta magnitud, en la qual anava, de manera implícita i explícita, la destrucció de la llista “independent” que s’estava elaborant a Ordino. Entenc, com he dit abans, que es pugui dubtar i fins i tot puc a contra cor acceptar que s’hi cedeixi. No vaig néixer ahir i sé de ben petit que tots tenim un preu, ens agradi o no admetre-ho. Per trista que sigui, aquesta és la realitat. El que no entenc és la falsedat, la hipocresia i la covardia de no dir la veritat. No entenc la mentida.

El nomenament del Sr. Èric Bartolomé com a Secretari d’Estat d’Economia és, purament i simplement, una vergonya. Una vergonya per la gent preparada que hi ha al país i que s’ho mereixen més. És un trist precedent que per accedir a un càrrec d’aquest calibre valgui el fet d’amenaçar per poc que sigui la pretesa hegemonia d’un partit en una minúscula Parròquia. Una vergonya perquè es fa per decapitar un incipient projecte polític a la parròquia d’Ordino. s’hi combregui o no, això és el de menys. Una vergonya per al molt Il·lustre Sr. Cap de Govern. Com pot permetre aquests tipus de nomenaments, per Déu! El considero una persona assenyada, no té ni veu ni vot en el que fa el seu govern? Una vergonya per als propis liberals. Realment calia una actuació tan burda com aquesta? Tanta por tenen? Una vergonya per al Ministeri d’Economia, quina credibilitat pot tenir un nomenament d’aquest tipus, s’argumenti com s’argumenti? Algú es pot creure que aquest nomenament està fet a base de criteris acadèmics o de currículum? Una vergonya per al Ministre d’Economia, Sr. Gallardo, per la seva petitesa de mires i per jugar amb unes designacions que haurien d’estar basades en la vàlua personal i no en l’interès polític... i a més parroquial. Una vergonya, finalment, per al que considero, encara, el meu país. No crec que el problema davant d’aquests tipus de nomenaments sigui ser de DA, d’LA, del PS o de qui sigui. Crec que el problema és, i perdoneu, que ens estem carregant el país. Puc acceptar, a contracor un altre cop, que la designació de càrrecs de confiança, pagats per tots, passi per la col·locació indiscriminada dels “amiguetes“, els companys o el que sigui. Però que el nomenament d’un Secretari d’Estat d’Economia, en el moment en què estem, es basi en una estratègia electoral parroquial, em fa literalment plorar. Si davant d’unes eleccions comunals d’una parròquia d’escassament 1.800 votants, passen coses d’aquest tipus, què voleu que pensi la gent que pot passar quant s’està negociant davant de la Unió Europea el que serem com a país. Si per unes eleccions parroquials es regala un càrrec de secretari d’estat no m’atreveixo a pensar el que es podria arribar a oferir per un càrrec de comissari europeu, per exemple.

Sr. Espot, jo no l’he votat a vostè, de fet no he votat ningú. Bàsicament per allò de meva incredulitat davant de la bona fe de les persones que he explicat a l’inici. No obstant i com a Cap de Govern de tots els andorrans, li demano de la manera més humil possible que posi ordre a casa seva, que a dia d’avui és la casa de tots, andorrans i residents. Vostè, Senyor Cap de Govern, està permetent que un partit, el seu soci liberal, col·loqui gent a tort i a dret. Andorra no es pot permetre aquest joc de cadires, de manera descarada. La gent no ens mereixem això, Andorra no es mereix això.