'Reservoir vots' o cinc històries d'abstencionistes que podrien ser reals

Ha esdevingut ja una tradició de les vetllades electorals. S’acaben les votacions i es confirma que la participació ha estat baixa i inferior a la dels comicis anteriors. Diferents comentaristes se succeeixen, llavors, per lamentar l’augment de l’abstenció i explicar que caldrà esbrinar-ne la causa i prendre mesures per incitar els electors a anar a votar. Aquests propòsits tan lloables són oblidats així que es coneixen els primers resultats dels recomptes, i això, fins a les següents eleccions. Per intentar contribuir a entendre per quins motius cada vegada menys gent va a votar he realitzat, a l’hora d’esmorzar en un bar de la parròquia, un estudi sociològic d’estar per casa entre una mostra poc representativa de parroquians abstencionistes de diverses sensibilitats polítiques. Els en sotmeto el resultat a continuació. (A demanda seva, els noms dels entrevistats han estat modificats.) El Sr., diguem-li, Taronja, és un demòcrata convençut. El 2007 es va adherir a la Unió del Poble amb la qual Toni Martí va renovar folgadament el mandat comunal aconseguit pels pèls quatre anys abans. El 2011 va celebrar la creació de Demòcrates per Andorra, que dugué l’aleshores cònsol d’Escaldes-Engordany al capdavant de l’executiu. Des de llavors s’ha mantingut fidel al partit i n’ha votat els candidats a totes les eleccions. El proppassat mes d’abril va dipositar la seva confiança en el successor, Xavier Espot, amb l’esperança que aconseguís una àmplia victòria sobre Pere López, del PS, i Jordi Gallardo, de L’A, tots dos durs flagells dels demòcrates al Consell durant els darrers quatre anys. El Sr. Taronja em va explicar que pateix forts dolors d’estómac i que té problemes per dormir des que Xavier Espot va col·locar Jordi Gallardo, esdevingut ministre de Presidència, Economia i Empresa, a la seva dreta a la fotografia oficial del Govern, fent-ne una mena de sotscap de Govern in pectore. Per tal de no afegir més enrenous de salut als seus problemes digestius i de son, el Sr. Taronja va decidir, el dia 15, anar a comprar un pessebre a la fira de Santa Llúcia a Barcelona, aprofitant que les restriccions per als vehicles del Principat encara no eren vigents, en comptes d’anar a votar. La Sra. Roig em va explicar haver-se sentit d’esquerres des que tingué ús de raó. Tot i que, per moments, els troba una mica tous ideològicament, és militant del PS des de la seva creació. Quan el seu líder històric, Jaume Bartumeu, se’n separà, s’hi mantingué fidel, com ho és als seus principis. Ha votat sempre els candidats del PS. Durant l’anterior legislatura, va saludar les intervencions tantes vegades vehements amb les quals Pere López va denunciar al Consell la política reaccionària i antisocial del govern demòcrata. Aquest darrer mes d’abril em va reconèixer que li va costar votar per d’Acord a la llista parroquial, per la gran distància ideològica que la separava del candidat liberal. Ho va fer finalment, amb l’esperança que el seu vot contribuís a fer fora els demòcrates que tant havien maltractat la gent treballadora com ella. Quan la Sra. Roig va constatar que el pacte per formar d’Acord entre el PS i L’A estava tan ben lligat per part del PS, que el seu vot no només no serviria per fer fora els demòcrates, sinó que, i la cito, “els dos consellers que el meu partit va donar gratis totalment als liberals” garantirien quatre anys més de govern taronja, decidí, d’una tacada, donar-se de baixa del PS, no tornar a votar mai més i dedicar, d’aleshores endavant, tota la seva energia a la preservació dels darrers exemplars de goril·les de bosc a Rwanda. El Sr. Cian s’enorgulleix d’haver fet costat a Marc Forné des del primer moment, quan va fundar el Partit Liberal, l’any 1992. Li donà suport durant els deu anys del seu mandat a Govern, com ho va fer amb Albert Pintat del 2005 al 2009. Va reconèixer alimentar cert ressentiment cap a Toni Martí des de l’any 2007, quan aquest abandonà les sigles que l’havien dut al Consell els anys 1997 i 2001, i al comú d’Escaldes-Engordany l’any 2003, per iniciar un projecte personalista. Va romandre fidel al partit durant els anys de travessa del desert i va ser dels que el salvà de la dissolució en el congrés extraordinari convocat per liquidar-lo l’any 2011. Durant l’anterior legislatura, va encoratjar Jordi Gallardo en la seva actitud bel·licosa contra Toni Martí al Consell General, i s’adherí plenament a la idea que la prioritat de tot aquell que no formés part de l’aparell taronja havia de ser fer-los fora del poder. Passades les eleccions de l’abril, va veure com el seu vot de càstig al Govern es convertia en un aval blindat a quatre anys més de política demòcrata. Al desembre, el Sr. Cian es va trobar que, a Escaldes, el vot liberal tornava a ser un vot contra Demòcrates (amb qui Liberals és ara, però, en coalició al Govern), i alhora objectivament a favor del PS, partit diametralment oposat a les seves conviccions polítiques. A Andorra la Vella, on viu i vota la seva filla, liberal de sempre com ell, en canvi, votar liberal era votar a favor dels demòcrates, contra els quals havia votat només vuit mesos enrere, i contra el PS, pel candidat del qual havia votat en aquell moment. Incapaços de justificar en tots dos casos el vot per al seu partit, diumenge 15 el Sr. Cian i la seva filla van anar a estrenar la temporada d’esquí a Arcalís i a la tarda, havent dinat, al cine a veure Jumanji. No varen passar pel comú. El Sr. Atzur és un andorrà de soca-rel, home d’ordre, de seny, conservador i tradicionalista. De manera ben natural, va votar la terceravia de Josep Pintat a les eleccions al Consell del mes d’abril. Els quatre consellers obtinguts per terceravia, i vist que Demòcrates n’obtingué només onze, li van fer pensar que el sistema electoral i l’aritmètica parlamentaria donaven al partit una oportunitat extraordinària de negociar amb Xavier Espot i influir perquè l’acord d’associació amb Europa fos més assenyat i respectuós amb les especificitats del país que el que haguessin negociat els demòcrates amb majoria absoluta. La immobilitat pètria de Josep Pintat, optant per mantenir-se en un discretíssim segon pla des de la constitució del Consell al maig, en comptes de jugar les seves cartes en defensa de les seves conviccions en un tema tan fonamental, va sumir el Sr. Atzur en un estat de profund abatiment. El dia 15, emulant la inacció del líder lauredià, el Sr. Atzur va decidir quedar-se a casa, sense aixecar-se del sofà en tot el dia. Vaig haver de buscar força per trobar un elector d’SDP que acceptés reconèixer, encara que només fos privadament, aquesta condició. En un bar del nucli antic d’Andorra la Vella, la Sra. Magenta, Jaumista des de temps de Nova Democràcia, em va parlar de la brutalitat de les batalles que el Jaume havia lliurat al Consell General, primer amb Marc Forné, després amb Toni Martí. Va evocar amb tristor els dos anys de bloqueig i mala bava durant els quals el Jaume va ser cap de Govern. Em va explicar que ella pel Jaume havia fet moltes coses i hauria fet gairebé qualsevol cosa. Va acabar dient-me, però, que fins aquí havia arribat, que, per molt que hi hagués les sigles d’SDP, ella no podia votar per una llista amb les sigles del partit liberal i de Demòcrates a la capçalera. Em va confessar que per no trobar-se el Jaume pel carrer i arriscar-se que la convencés de renunciar a tot principi i votar per una llista encapçalada per Conxita Marsol, lideressa del partit del Toni a Andorra la Vella, i durant molts anys, escudera del Marc, s’havia quedat a casa tot el diumenge 15, amb el mòbil desconnectat, fent una marató de Downton Abbey a Netflix. Tot i que considero el fet de votar un deure cívic i m’han ense­nyat a valorar la sort que tenim de poder exercir aquest dret, no em vaig veure amb cor, en acabar les xerrades amb el Sr. Taronja, la Sra. Roig, el Sr. Cian, el Sr. Atzur o la Sra. Magenta, de retreure’ls de cap manera que no anessin a votar diumenge 15 de desembre. Ans al contrari, les seves històries m’han fet adonar de la urgència que aquells qui ens governen dediquin alguna estona a reflexionar sobre els motius pels quals més de 12.000 dels 27.823 electors convocats a les urnes van decidir no anar-hi.