1957

Aquell 14 d’octubre de 1957, el preadolescent dormilega que era aleshores, aquest padrí dels articles, es va despertar –cosa rara– espontàniament i amb la sensació que feia tard a col·legi. De tard, ho era... però en sentir la lleu fresa de la sortida del llit, el pare es va apressar a venir per dir-me que no hi havia gens de pressa. Que sí, era tard, però no hi hauria classes ni se sabia fins quan.

S’havia produït la gran riuada. Com canta Raimon, “Al meu país la pluja no sap ploure/o plou poc, o plou massa/si plou poc és la sequera/si plou massa, la catàstrofe”. Uns versos que han reproduït els darrers dies mantes vegades en televisions com a sintonia per informar dels efectes de la darrera dana sobre el País Valencià. Tècnics i estadístics diuen que aquest fenomen tendeix a reproduir-se cada setanta anys. Sembla que se n’ha avançat tres.

Tornant als records, quan havien passat unes hores i ja no era imprudent, el pare va accedir a portar-me al pont més proper entre els que havia respectat el corrent. La llera del Túria, habitualment gairebé seca, es veia plena de gom a gom.

Ara, les informacions asseguren que la ciutat ha resultat estàlvia, gràcies a l’obra faraònica de l’anomenat “Plan sur”, el desviament del riu entre murs de ciment fora de la ciutat. Però l’aigua no té senyor i si li tanques la porta vessarà per tot arreu: finestres, balcons, soterranis... Com ha tornat a passar fora de la capital protegida.

En aquell moment, la dada oficial de víctimes mortals es va fixar en vuitanta-una, però això era en temps de censura fèrria. Les estimacions neutrals les situaven entre vuitanta i tres-centes. Potser no se sabrà mai amb exactitud, però s’intueix que els danys, materials i humans, devien molts semblants als d’enguany.

El programa benèfic d’Alberto Oliveras va recaptar uns quants milions per a les víctimes. Al col·legi, els frares escolapis ens van fer copiar, duplicar, informes dels damnificats supervivents sobre els danys que havien patit, sacrificant hores lectives. I, ràpidament, les cartes enviades des de València havien de portar el sobre franqueig d’un segell especial de vint-i-cinc cèntims –sense valor filatèlic, advertien–. I així va ser durant anys. La tan esgrimida ara solidaritat interterritorial encara no estava vigent. I menys amb segons quines “provincias”.

Això sí, es van posar a la venda legalment tot un seguit de productes amb fang adherit, inclòs paper higiènic, sense cap advertència sobre toxicitats. A preus de saldo, naturalment. I es van comprar a bastament.

Experts, avalats en prestigi o no, afegeixen que, sense la desviació del riu, els danys –de tota mena– haurien estat molt més greus a la ciutat. Es veu que el centralisme és assumit per mentalitats de gairebé arreu.

Aquí –toquem ferro, o fusta– en el record i les hemeroteques queden els aiguats del 82, també tràgics en danys humans, a escala. Cal esperar que passin més de setanta anys, molts més, millor si són mil·lennis, per viure quelcom de semblant.

L’auguri més negatiu amb l’evidència del canvi climàtic és un de ben diferent per a les nostres valls, al rebuf del canvi climàtic: és la falta de neu i, amb això, un gran increment dels costos per mantenir viables les pistes, si no l’absència total de l’“or blanc”, una de les principals, o potser la principal, fonts d’ingressos nacionals. Tant de bo aquestes prediccions, com algunes de les meteorològiques –cada vegada menys–, s’equivoquin.