Pujar a Carroi amb calma

Se’n parla des de fa anys, com a projecte estel·lar de la parròquia d’Andorra la Vella. El telefèric per pujar a Carroi seria la miroia turística de la capital del país, donaria aire a l’enclotada estesa urbana d’Andorra la Vella, ara ja conurbació juntament amb les Escaldes-Engordany. Així, encara que amb altres paraules, ho expressa amb l’èmfasi habitual en ella, Conxita Marsol, la recentment reelegida cònsol major de la parròquia d’Andorra la Vella. En declaracions al Diari d’Andorra, publicades el dia 28 de desembre, exposava tres ubicacions possibles on posar les instal·lacions de sortida del telefèric: la primera, a l’edifici d’aparcament dels Pouets, amb una llarga i dissortada vida funcional a l’esquena, digna de sortir als manuals de projectes mal engiponats des de bon començament; la segona, a tocar Prada Casadet, en l’actual aparcament a l’aire lliure destinat a autocars; i la tercera ubicació, en un indret de Santa Coloma, no revelat per la cònsol major. De les dues propostes amb indret conegut, la primera semblaria més una innocentada pròpia del dia de publicació de la notícia que una proposta amb cara i ulls. Posar la sortida del telefèric a l’indret de més mal arribar en cotxe i en autocar de la ja complicada trama viària de la capital del país complicaria molt l’accés, a més dels condicionants de seguretat en tractar-se d’un carrer completament urbanitzat tret, és clar, que la intenció fos aprofitar una finca que ara només porta maldecaps i així treure’n algun profit. L’indret, això sí, queda als peus del solà de Nadal i les tarteres de Carroi serien enfilades de seguit i el telefèric no volaria per sobre de cap casa, un punt que suposem deu tenir la seva importància. Sí que sobrevolaria cases i edificis emblemàtics del cor d’Andorra la Vella el telefèric instal·lat a Prada Casadet, començant pel mateix edifici del Govern i a fregar de l’església de Sant Esteve. Les vistes, en aquest cas, serien xafarderes i ens sentiríem com Gulliver mirant-se Lilliput des de dalt de tot. Acostumats com estem a l’ascensor panoràmic de la plaça del Poble, el telefèric amb base a Prada Casadet ens semblaria un vol directe a la Lluna, quedant l’ascensor relegat a un joc de canalla. En aquest cas, a Prada Casadet el problema d’arribada d’autocars i vehicles privats milloraria molt, sempre tenint en compte que la manca d’aparcaments és la pedra a la sabata d’aquest contínuum urbà en expansió format per Andorra la Vella i les Escaldes-Engordany. Si s’anul·la el que ara fan servir els autocars, ben cèntric com és, s’haurà de mirar de trobar, cas que n’hi hagi, que més aviat sembla que no n’hi ha, espais propers on aparcar-los. La tercera ubicació tinguda en compte i no detallada per la senyora Cònsol Major d’Andorra la Vella és a Santa Coloma, la veritable gallina dels ous d’or de l’economia andorrana d’aquesta dècada que ara acabem d’encetar. A Santa Coloma és on hi ha –encara– espai suficient per bastir-hi instal·lacions d’interès públic, com ara el centre cultural i d’espectacles tan urgentment necessari, on s’hi pugui arribar bé, aparcar sense cotilles i trobar-s’hi a gust. A les prades de Santa Coloma, entre la Valira i els repeus de la muntanya, hi cap tot i si es fa amb seny, gràcia i sentit comú, fins i tot podria fer goig i quedar bé. Perquè fer-ho a corre-cuita i a rodolons seria un error molt greu, gens adient amb la funcionalitat i el sentit sostenible lligat a l’arquitectura i urbanisme actuals, que apunten en direcció diferent a la praxi estesa durant molts anys de creixement desorbitat i especulatiu, de no deixar un pam per obrar. És a Santa Coloma on es veurà la intel·ligència i on quedarà demostrada la capacitat de disseny i de modelat d’un espai pràcticament verge sobre el qual seria una sort i gairebé una obligació moral de país tractar-lo amb guants de seda més que, malauradament si fos així, fer-ho a cops d’urpa i sense mesura. Veurem com tira endavant el fet de pujar a Carroi amb telefèric. Ara hi pugem a peu per la pista de l’obac de Sispony, llarga, dreta i penosa com poques n’hi ha. Quan arribem a dalt, ens reben les antenes i els edificis que allotgen els sistemes de comunicació. Un metres més amunt, serradet enllà, el pic de Carroi ens ofereix unes extenses vistes als quatre vents des d’on, tal com diu la Cònsol Marsol, “serà espectacular el que es podrà veure i l’atractiu turístic que donarà a la parròquia i a tot el país”. No li falta raó, sempre amb el benentès que l’objectiu d’instal·lar el telefèric sigui el de pujar a Carroi, passar-hi una estona com a mirador, fer un beure o un mos al restaurant contigu i tornar a baixar amb el giny aeri, o bé emprendre a peu, qui vulgui i sigui de cama valenta, tot serra-serrant aiguavessant cap a ponent, l’airosa excursió per la serra d’Enclar, amb retorn per la collada de Muntaner i les bordes de Sispony. Altra funció que no sigui la de mirador seria pervertir el sentit del telefèric de Carroi. Des d’Andorra la Vella es deixa anar la possibilitat de connectar-lo fins a les pistes d’esquí de Pal, i així la capital esdevindria “peu de pistes”. Dubto molt que l’Honorable Comú de la Massana –que per cert, té el pic de Carroi, per pocs metres, però el té, dins del terme de la seva parròquia, així com tota la part d’accés rodat i encara una part de les instal·lacions de ràdio–, escolti els cants de sirena i vulgui embarcar-se a unir el pic de Carroi amb les pistes de Pal. Més quan la Massana té, a banda d’uns bons accessos per carretera, el seu propi telecabina que, en un tres i no res, et puja i et baixa de l’estació còmodament. Si l’arribem a veure, que el fet de pujar a Carroi en telefèric sigui un pujar i una estada amb calma, sense més bullici del compte i amb, si cal, unes normes de comportament, relatives al soroll i a les formes, respectuoses amb el silenci intrínsec de l’alta muntanya.