L'any de la prudència, comptant amb les emergències

Pensava l’altre dia que enguany podria qualificar-se molt bé com l’any de la prudència, és a dir intentar solucionar els problemes que tenim –en tots els àmbits– i, no ens enganyem, i no crear-ne de nous. Semblaria que alguns polítics viuen amb el que abans se’n deia el mal de Sant Vito: moure’s constantment i de manera més o menys arítmica. Doncs això, com si la política fos moure’s, moure’s, i oblidés el gran repte de la política que no és altra cosa que governar i per tant pensar amb tranquil·litat, sospesar molt bé els pros i els contres, abans d’encaterinar-se amb projectes nous sempre arriscats. Consolidar –ja és difícil– el que és té i s’ha començat a adequar, modificar, si cal, abans de destruir i començar de nou. He de confessar que malgrat el que diuen de la universalitat de la cultura, per allò de l’educació occidental –judeocristianoaràbica– sóc fill de la Il·lustració i no sóc molt aficionat a qualificar els anys a la xinesa: any del drac, de la serp, del tigre..., però aquest 2020 m’ha plagut, pel que fa a Andorra, d’anomenar-lo com “l’any de la prudència”. Però m’explicaré perquè no pensi ningú que prudència és una mena d’estatus del non fare niente. A Andorra, sí, i des de fa temps hi ha un tema “d’emergència social” qualificat així pel mateix cap de Govern i per altres, i des de fa temps, que tot i no perdre la prudència com a mitjà d’actuació, necessita urgentment solucions concretes i ràpides, pel que fa a l’habitatge. Aquest tema no es pot deixar per a demà passat, perquè té conseqüències interiors i exteriors greus. Hi ha altres qüestions, per exemple l’avortament, institucions i adhesió a la Unió Europea, que sí que han d’emprar tots els mitjans necessàries per assolir la prudència, molt afinada, molt contrastada, com a actitud política creativa, voluntarista i sospesant totes les conseqüències possibles i fruit d’un gran consens. Les emergències, ja se sap, necessiten solucions de xoc, amb tots els riscos prèviament assumits, però no poden exigir espera. Els dos primers no és que s’arraconin al cap de casa, però sí que podem acceptar més pauses per reflectir. Perquè tot plegat va lligat als temes demogràfics, de naixement, de desigualtat, de societat descompensada, molt més teòrica que pràctica, i molt enlluernadora però bastant buida. Però l’habitatge és la base de qualsevol comunitat, on les persones que hi viuen i treballen tenen drets i obligacions iguals, quan en realitat sembla que d’obligacions en tenen més uns que altres. Per tant, què cal emprar, l’evolució o la revolució? En la segona ja no hi creu ningú. I l’evolució s’ha convertit en un camí on transitem els que parlem molt, però poc fem. Per una altra part, pel que fa a la prudència, gosaria dir que al llarg de la història ens han intentat fer cada estrebada que ara hauríem de vigilar un xic més, per no desestabilitzar el país a nivell institucional, donat que si econòmicament les coses no estan per fer volar coloms, imaginem-nos sumar-hi inestabilitat institucional. I al costat d’això s’especula amb estudis faraònics per a telecabines, parcs temàtics, passarel·les, etc... És cert que –salvada alguna excepció– Andorra, també, com passa en altres països del món, va versa governs de coalició, noves actituds de consens per fer front a les situacions d’emergència, en primer lloc, i després enfrontar-se als reptes de llarga durada i que demanen canvis profunds en el país. L’associació amb la UE. I l’economia? Ai, aquesta economia! Any 2020, d’emergències ineludibles, relatives a la desigualtat cada cop més emergent, i any de la prudència per, amb coalició i consens ben travat, enfilar el camí d’Europa. Per cert, no em vull oblidar que en un aspecte de visió política som iguals a tots els països: davant dels discursos oficials, de cap d’any, de la Festa Nacional, de la revisió política anyal que solen fer les autoritats corresponents, l’oposició sempre diu el mateix: “no ha dit res”, “ discurs fluix”, “ moltes paraules” i “poques solucions”. S’obliden aquestes oposicions que quan ells manaven, els que ara ho fan els deien el mateix d’ells. No és possible que al llarg del temps els Srs. Òscar Ribas, Josep Pintat, Albert Pintat, Bartumeu, Forné, Martí, síndics, etc., en cap dels seus discursos anyals de reflexió no diguessin res aprofitable? També succeeix al costat de la frontera de la qual estem joiosos i que sovint traspassen només per copiar bajanades. Any 2020: emergències urgents i prudència.