Greta i més joves

La jove Greta ha esdevingut, des de les contradiccions pròpies d’adolescent i les desqualificacions sovint interessades, la icona de la lluita contra l’anomenat canvi climàtic que no és sinó la degradació de les condicions de vida –de tota forma de vida– en el nostre món, únic per ara i cada dia més petit. La recent cimera de mandataris traslladada de Xile a Madrid es va tancar amb els habituals resultats decebedors per falta de compromís de les principals potències econòmiques, demogràfiques... i contaminadores. Enllà on els seus mandataris segueixen negant cínicament les evidències, una de les darreres, l’actual presidenta de la comunitat de Madrid, qui afirmava que de la contaminació de l’aire a les ciutats “no ha mort ningú”. Els darrers dies bona part dels ciutadans, que acostumen a anar-hi més o menys sovint, segueixen atents les condicions i identificacions necessàries als seus vehicles per entrar a la zona de baixa contaminació de Barcelona. I aquí, què fem? Comparativament encara ens trobem amb un medi envejable; un seguit d’estacions mesuren la qualitat de l’aire, es fan campanyes de promoció de vehicles més nets amb subvencions, s’han suprimit o gairebé les bosses de plàstic als comerços i els contenidors diversificats conviden a destriar les deixalles. Eliminar les bosses no és suprimir tots els envasos sintètics, reciclar parcialment no és prou i a la fi, els més amants de cotxes i motos, si parlen amb sinceritat, reconeixen les preferències pels motors més potents i que els permetin transitar –també– pel mig de la natura, de la muntanya. I de la contaminació acústica, o de la lumínica, no cal parlar-ne, menys encara en temps de festes. Ja fa algun temps recollíem una estadística internacional en què Andorra apareixia en un lloc destacat entre els territoris amb risc de manca d’aigua i ens van obligar a comprovar l’autenticitat d’un estudi poc versemblant a primera vista en un “paradís de les aigües”. Quan la comunitat científica coincideix que les dites persones som els causants o, com a mínim, els grans acceleradors de la catàstrofe que ens amenaça, potser ens hauria de preocupar la creixent concentració humana. Fa anys, poc després d’aplicar-se la Constitució, un estudi d’autors internacionals esmentat, si no falla la memòria, pel senyor Òscar Ribas Reig, deia que el límit per a una vida confortable i sana en aquestes valls era de setanta-mil habitants. Fa dies que en som prou més, tot i les inexactituds dels diversos censos. I a aquesta població fixa cal afegir l’allau de turistes, entrats en milers i milers de vehicles –pocs amb un únic ocupant– que omplen a vessar els paisatges urbans i les estacions d’esquí i que celebrem com celebrem la neu que per a generacions passades era adversa, segons ens ha ensenyat el mestre Morell. El turisme és, però, limitat i fràgil, com la natura. La mateixa que amenaça amb manca de neu, amb l’escalfament. Les destinacions més atractives poden acabar morint d’èxit i quedar amb el medi degradat. L’esperança de l’ecologia, com de la informàtica, són els nens i nenes d’ara. Sovint educadors d’adults. El petit hem vist recollint de terra el paquet de tabac buit llançat per l’avi per portar-lo a la paperera. I en un pas de vianants sense cotxe a la vista on no fèiem cas del semàfor, tret del vailet agafat de la mà d’un home jove i cridant amb la seva –encara– mitja llengua: “Papa, roig no.” Aquests, com la Greta, són l’esperança del futur, si no es torcen, si mantenen la consciència... i si arriben a temps.