Fins l'any que ve

C’est fini! Ja som al 2020, els Reis han passat, els nens estan a punt d’anar a l’escola i tot retorna a una certa normalitat. Un bon amic, quan teníem els fills petits, sempre deia, exagerant una mica: “Bendito lunes.” Doncs a mi em passa una mica el mateix amb el Nadal i tot el que segueix. Beneït dia 7. Tot s’ha acabat; tornem a la realitat. Tampoc és que em desagradin les festes de Nadal, sinó més aviat algunes coses que hi corren paral·leles i que s’allarguen, més o menys des del primer de desembre, fins al dia de l’alliberament: el set de gener. Comencem pels dinars o sopars de grup i que són d’allò més pesat. N’hi ha de característiques molt diferents: els de l’empresa que paga l’empresari, els d’antic companys de col·legi o promoció en què cadascú paga la seva part, i també d’altres varietats com la dels amics i amigues d’un determinat esport o altre sector de la vida que no tenen millor idea que reunir-se un d’aquests dies, quan tots sabem que a finals de gener o a la primavera menjarien millor i a més bon preu. Però la tradició s’ha de complir i els sopars de desembre s’han de fer al desembre, no sé per quina estranya raó. Després tenim les aglomeracions (bé, en el cas d’Andorra i respecte als comerciants, benvingudes siguin) que omplen carrers, places, mercats, botigues i tot el que hi ha per comprar qualsevol cosa. No resultaria molt més fàcil comprar amb una mica d’antelació? Però es veu que no, i els carrers són plens de gent i hi ha molts llums i cançons de Nadal que sonen pels altaveus i llums que s’encenen i s’apaguen (personalment, les prefereixo fixes), i Pares Noels de barbes de cotó blanc que fan una mica de pena i que condemnen alguns nens i nenes a descobrir massa aviat la mentida més tendra d’aquestes festes. Les aglomeracions també tenen el seu corresponent company circulatori. Cues de cotxe per entrar i sortir d’Andorra. Cues a Andorra la Vella i al pujar i baixar de les estacions d’esquí; cues per passar per la Massana. Cues en les quals, mai més ben dit, si et despistes se’t fa de nit. També cues a Barcelona, a Madrid o Tolosa i París. I he deixat per al final l’apartat corresponent a les xarxes socials i, en especial, als mòbils i l’estrella: WhatsApp. Mère de Dieu, el que s’ha de rebre i aguantar! Jo no formo part de gaires grups; de fet, els puc comptar amb els dits d’una mà, i els puc assegurar que he quedat ben fart de les felicitacions, gifs, cançons i vídeos de Nadal i feliç Any Nou. Cadascú envia els tres o quatre o vint que creu més originals i per una espècie d’inèrcia col·lectiva t’acaben d’enviar d’altres vídeos que no tenen punyetera gràcia i que et fan desitjar que acabi el turment. Llavors penses: bé, sortiré del grup. Però et sap greu i busques la manera de fer-ho sense que ningú no se n’adoni. I no es pot i decideixes aguantar perquè al capdavall el Nadal ja ha passat, som al 2020, els dies s’allarguen i tal dia farà un any.