Gel

No podia dormir. Sentia soroll al pis de dalt, al menjador, com si algú caminés per sobre la teulada. Ell dormia al pis de sota, a l’habitació de matrimoni, i tot i així, escoltava el soroll amb certa facilitat. La finestra de l’habitació no tenia cortines i donava sobre la vall. La lluna brillava sobre el poble i la neu estesa dels camps il·luminava el paisatge i es colava al dormitori. Barrabum, barrabum. Seran blocs de neu; trossos de gel que es desprenen i agafen l’aparença de petjades. No serà res. Va provar d’adormir-se. A l’habitació feia fred. La porta era entreoberta i des de l’escala que pujava al menjador li arribava una escletxa de la llum que havia deixat encesa al menjador. Estava sol; però com que la seva dona tenia el costum de fer-ho, també la va encendre aquella nit. Ella estava de viatge i el llit era més ample i més fred. Va adormir-se, fins que un altre cop, la lleu esllavissada, més gel desplaçant-se per damunt la teulada. Va obrir els ulls. No siguis maniàtic, i els va tornar a tancar. Al cap d’una estona va notar el corrent d’aire com li arribava a la cara. Un aire gèlid que baixava del menjador, i un altre cop va escoltar el maleït soroll a la teulada. Va dubtar de si aixecar-se o no. Al final ho va fer i descalç va pujar al pis de dalt. La porta que donava a la terrassa era oberta, sobre el parquet hi havia un tros de neu, quasi com el palmell de la mà, que havia deixat una canal d’aigua. No hi havia ningú. Va tancar la porta i el fred encara es va estendre pel seu cos. A fora la lluna brillava; més lluny el campanar d’Ordino, groguenc, s’aixecava enfront de la nit. Hi havia algú més a casa? O tot havia estat un cop de vent? Semblava, però, més enllà dels sorolls del gel, una nit tranquil·la... com s’havia obert la porta del balcó? Dins de casa el fred persistia i no s’acabava de trobar còmode. Hi havia alguna cosa a témer? De què li venia aquesta por que per un moment s’havia colat a l’estança? Era un temor lògic? Un record de la infància? De monstres i entitats que arribaven de nit? Un calfred va recórrer el seu cos. Va atansar-se al bloc de neu i el va prendre entre les seves mans. Era fred i l’aigua s’escorria entre les palmes. Va acaronar-se fins sentir el rostre estrany. Al vidre, vora el dibuix de la lluna, va veure reflectit el seu rostre i en un moment no es va reconèixer. Va veure l’anima d’un nen en un cos d’adult. Li va costar entendre que era ella qui el mirava. Va somriure i en fer-ho, la por es va esvair.