El llegat literari de l'Antoni Morell

Des de la mort sobtada de l’Antoni Morell s’han escrit i hem llegit un munt de coses referents a la seva persona. Algunes expressades de manera respectuosa, com s’escau quan algú marxa d’aquest món, i altres dites com si es tractés d’una fogonada, disparant de dret cap a la seva família, més concretament cap a la seva neboda, que deu ser l’única persona amb vincles familiars directes que tenia l’Antoni Morell. La carta oberta a dita neboda, que publicava el mateix dia del funeral Robert Basart, era molt encesa, i a part de la qüestió personal amb la familiar del finat, deixava anar dards contra el Govern per la seva manera de reaccionar davant la mort de l’Antoni Morell, de qui, segons resava a l’article, Robert Basart diu que és el biògraf oficial. I si ho diu, deu ser així, i ens ho fa creure també el fet d’haver presentat al cartell de premis de la darrera Nit Literària Andorrana, un treball, elaborat juntament amb Laura Casanovas, dedicat a la vida i obra del Morell, del Toni: “La meva obra és Andorra”, que va merèixer un accèssit al Premi Principat d’Andorra d’Investigació Històrica dotat pel Molt Il·lustre Consell General. Treball, per cert, desat al calaix i pel qual sentim dir, a l’espera que una benèvola edició el faci públic i ens el deixi llegir i mirar, per les imatges fotogràfiques relacionades amb l’Antoni Morell que el complementen. Esperem el feliç moment de fer-se realitat dita publicació, perquè una figura com la de Morell, espremuda en forma de moltes hores d’entrevista obtinguda cara a cara, de viva veu, per Basart i Casanovas, ha de poder respirar en aquesta societat andorrana accelerada i emmirallada en lluentors, tan accelerada a vegades que, per les dimensions reduïdes del país, gira sobre ella mateixa i, degut a la força centrífuga, a vegades envia la cultura allà dalt a les copes dels pins o a les crestes, com si a peu de carrer no hi tingués cap comesa. I la té tota!, la cultura, la funció i el sentit; tant o més que els altres components que determinen la salut i la puixança de la societat, com ara el nivell econòmic o la riquesa del teixit productiu.

Però si la reivindicació en general de la figura de l’Antoni Morell feta per Robert Basart en tan inflamat article es podia entendre expressada a cop calent, per la pèrdua sobtada i per la demora en la celebració del funeral –fet aquest que és potestat de la família, íntima potestat de la família i així s’ha de respectar i no ens hi podem posar–, hi ha una referència al Govern per no haver declarat jornada de dol que ens sembla sobrepassa allò que és el sentiment de pèrdua i la manera com s’ha de materialitzar col·lectivament. I aquí entra a escena allò que se’n diu la mesura de les coses, la justa mesura. Demanar dol nacional per la mort de l’Antoni Morell es pot fer, però atacar el Govern per no haver-ho decretat és voler saltar-se els protocols a què es deuen les autoritats, les quals declaren dol nacional davant d’una desgràcia col·lectiva d’abast luctuós o els que es deuen a les màximes autoritats quan els sobrevé la mort. El dol per la mort de l’Antoni Morell és un dol íntim, amb un sumatori de molts sentiments personals, sorgits i viscuts de forma particular. El dol nacional no hauria omplert cap buit, més aviat al contrari, perquè hauria desvirtuat aquesta manera pròpia, íntima com dèiem, de sentir i acompanyar el dol per qui se’n sentia valedor de la seva amistat. Perquè de la mateixa manera que hi ha qui en conserva bons records, també hi ha a Andorra qui no oblida comportaments no prou sòlids del Toni, aquelles ombres que, per dissort, algun cop o altre projectem i ens enfosqueixen la vida.

El veritable sentiment de dol per la mort de l’Antoni Morell ens ha de fer mirar cap al seu llegat literari. Ultra els escrits, els llibres, els pensaments, les reflexions, que cal llegir i rellegir, ell va tenir al cap durant temps i va mirar que pogués ser una realitat, el fet de bastir el Museu del Llibre i emplaçar-lo a la Massana, la seva parròquia. Era una proposta molt encertada, que hauria donat embranzida a la necessària convivència amb la cultura viscuda en el dia a dia i a peu de carrer de què parlàvem al principi. El Museu del Llibre hauria estat una realitat cultural profitosa per a la gent d’aquí i visitada per la gent de fora. Sí que el Comú de la Massana va tenir l’encert de dedicar la ben equipada i confortable biblioteca comunal posant-li el seu nom, a l’Antoni Morell, com a reconeixement al literat, a més d’agraïment per la cessió de bona part de la seva biblioteca particular. Potser encara algun dia es podrà reprendre la proposta del Morell, del Toni, de fer realitat el Museu del Llibre, cosa de la qual molt ens alegraríem, per bé de les generacions que pugen, per bé de la cultura, per bé –al capdavall- del país.