Grau sense pràctiques

Als cinc anys celebrats, s’ha trencat el quaranta per cent dels matrimonis i als quinze, la majoria absoluta, el seixanta per cent. La font, eclesiàstica, convida a pensar que l’univers estadístic és el d’enllaços canònics a Espanya –i a Andorra, part del Bisbat d’Urgell–. Algú va lamentar que no hi hagi centres docents que imparteixin les assignatures adients per acabar donant a temps el títol de pares. Podríem afegir, amb inexactitud, que tampoc els estudis de marit i muller, marit i marit, dona i dona, etcètera. Inexactitud, perquè hi ha la formació específica dels cursets prematrimonial per a nuvis catòlics, teòricament tan obligatoris com la catequesi per a la primera comunió. Tanmateix, l’estadística demostra que les vint hores d’ensenyament dels cursets no són gaire eficaces. La Conferència episcopal espanyola ha posat fil a l’agulla i el bisbe de Bilbao Mario Iceta Gavicagogaescoa –en quelcom tan seriós no cal frivolitzar amb tòpics sobre bilbaïns ni amb coincidències de cognoms– s’ha encarregat de presentar la solució, en la seva qualitat de president de la Comissió de defesa de la vida i de la família. La iniciativa consisteix en uns cursos previs –ja no cursets, és clar– de dos o tres anys. Dos cursos eren els primers, comuns, de l’antiga Filosofia i Lletres; tres, els d’algunes disciplines tècniques no universitàries, per sota de les llicenciatures. Una d’aquestes donava accés al primitiu Título oficial de periodista espanyol i potser ara, després de Bolonya, hi hagi, a més dels que duren quatre anys, algun grau universitari de trienni. El temari inclou la sexualitat, entesa naturalment segons la doctrina tradicional, com a abstinència fins a la consumació del sacrament, o sigui, teòrica sense pràctiques. Les dificultats per fer realitat els cursos plurianuals que es proposen són múltiples i algunes molt evidents, com ara les logístiques. No serà fàcil reunir els grups de “professors” i alumnes físicament en llocs petits i en horaris compatibles. Obstacle menor per les distàncies curtes en aquestes valls i evitable de ben segur amb classes virtuals a l’estil de la UNED. La tanca més gran, tanmateix, seria la de convèncer prou nuvis que seguissin aquesta llarga formació com a requisit indefugible per arribar a l’altar i que l’efecte fos absolutament indesitjable: un increment encara més accelerat de les bodes civils sobre les religioses, ja registrat estadísticament any rere any. Potser passa als catòlics tradicionals com al “filòsof” de l’esport i la política José María García quan confessava que alguns comportaments de la jerarquia –que va conèixer de ben a prop durant anys- no aconseguirien “treure-li la fe, però si l’afició”. Tot i que vist des d’un altre angle, compartir dos o tres anys de “classe” seria un gran exercici, a més d’afecte, de paciència i empatia, condicions primordials per aconseguir la durabilitat d’una relació no només, però també, potser sobretot, matrimonial.