Una altra manera de fer política és possible?

Quan es retira el mar de la costa de Jersey, aquest petit estat associat al Regne Unit creix en superfície de tal manera que gairebé es multiplica per dos el seu territori. Jersey i Guernsey tenen unes marees tan oscil·lants i poderoses que les seves platges gegantines creixen i creixen fins a confondre’s amb l’horitzó. Si en una passejada amb marea baixa es té la sort que el sol tregui el nas, el paisatge es converteix en un espectacle màgic. La platja esdevé un lluminós mirall sembrat d’esclats de meravelles marines que fan la delícia dels menuts i també d’alguns adults que, com jo, no han acabat de deixar enrere alguns reflexos de la infància, i segueixen buscant amb ingenuïtat algun petit tresor amagat entre la sorra. Aquest lluminós mirall gegant, aquesta ingenuïtat intermitent fa que em resisteixi a creure que la notícia d’un pacte entre el PS i terceravia en els últims comicis de finals d’any sigui veritat. I una vegada més, em torno a preguntar si una altra manera de fer política és possible. Penso en l’abstenció i el poc interès que mostren alguns sectors de la població cap als comicis i no em sorprèn gens ni mica el desencís davant certes maniobres polítiques. Si aquest pacte tingués un bri de realitat, em semblaria d’un cinisme maquiavèl·lic el debat sobre l’obligatorietat del vot i la preocupació que mostren certs partits davant l’abstenció. Gran part de la falta de confiança en la classe política sorgeix sense cap dubte d’aquests tipus de notícies que no fan més que accentuar la necessitat d’un canvi de paradigma en el camp de la política. Potser és hora de plantejar una modificació de la llei electoral, que dona peu a aquest tipus d’estratègies i entrellats i, llastimosament, no fan més que distanciar la classe política de l’electorat. No és, doncs, d’estranyar que la ciutadania no se senti portada a participar en unes votacions darrere de les quals sospiten que hi ha hagut converses de molt baix nivell. En alguns casos, les taules de negociacions per assolir pactes preelectorals semblen convertir-se en discussions al voltant de rànquings absurds sobre quina posició a la llista tindran cadascun dels candidats. Els pactes, al meu entendre, s’haurien de fer al voltant de quina idea de parròquia i de quin concepte de país es vol impulsar. Les propostes entorn de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes i per sobre de tot temes tan essencials com les qüestions mediambientals haurien de trobar-se al cor dels apropaments entre partits. Tenim les joves generacions, comprensiblement preocupades, empenyent-nos i exigint-nos que dirigim tots els nostres esforços cap a aquesta direcció. En el canvi de paradigma crec que també s’hauria de contemplar una llei de responsabilitat política davant les despeses propiciades per alguns estaments públics de manera totalment irracional i ignorant de forma obstinada l’oposició reiterada de l’opinió pública. Potser amb un tipus de legislació que assegurés que els mandataris haguessin de rendir comptes, en el sentit més ampli de l’expressió, ens hauríem estalviat alguns dels grans sagnats que han patit els pressupostos comunals. Malauradament, a Sant Julià ja hem fet tard i només ens queda esperar que l’actual comú doni les xifres del que ha costat el deliri del ràfting a les arques públiques lauredianes. Un deliri que després de la retirada, al bell inici, dels altres comuns implicats, no va deixar mai de fer aigües per totes bandes. Quant a Naturlandia, esperem que l’exercici de transparència que ha fet el comú que s’acaba d’estrenar, deixant que la minoria torni al consell d’administració de Camprabassa, també tregui l’entrellat d’una comptabilitat i d’una gestió més que dubtoses en què sembla que la creativitat comptable no ha deixat mai d’estar a l’ordre del dia. Per al nou any, amb tossuda ingenuïtat, desitjo, un cop més, que els comuns elegits estiguin a l’escolta de la ciutadania i que quan es posin sobre la taula projectes faraònics com el del telefèric del pic de Carroi o el d’un aeroport no tirin pel dret sense sospesar el cost mediambiental que se’n pot derivar. A Andorra, com a les platges de Jersey, els tresors naturals abunden. Cal, però, que amb el nostre afany miop de construir i bregar no els acabem d’enterrar.