Sedició

La definició de la paraula ho diu tot; quasi ni fa falta saber de lleis. La sedició és un alçament violent contra l’autoritat. Per entendre-ho no cal ser advocat, ni jutge, ni polític, sols cal ser persona, dona o home, ésser humà i tenir, ho repeteixo, capacitat per entendre les coses. Hi ha nacions, estats i projectes d’estat; però és evident que en tota la situació que s’ha viscut a Catalunya aquests darrers anys i en concret pels fets pels quals han estat condemnats les persones que ara segueixen a la presó, no hi va haver violència. L’única violència que es va viure, fins aquell moment, va ser la que van fer servir les forces policials enviades a Catalunya per tal d’impedir un referèndum que per molt il·legal que fos no podia fer mal a ningú. És un referèndum un alçament tumultuari? Va ser la manifestació davant de la conselleria d’Economia un alçament tumultuari? Tornem a la casella de sortida. Es podrà dir el que es vulgui, condemnar com sigui, però l’única realitat és que no hi va haver ni sedició, ni violència. Desobediència, sí. Violència, no. Pretendre una sedició és fer combregar amb rodes de molí; no es pot, no passen, no s’empassen. I es podran dir i jutjar per altres tribunals aquests fets en el futur, però diguin el que diguin, de violència no n’hi va haver. Pretendre el contrari és faltar a la veritat i tergiversar els fets; la gent que volia votar no va pegar la policia, ni la guàrdia civil. Les forces de seguretat sí que van estomacar la gent. Justícia? Quina és la definició de la justícia? Hauria de ser igual per a tothom i no dependre d’opinions. Però, malauradament, no és d’aquesta manera. No es pot condemnar persones per fets que no van passar. No pots emparar-te en la violència quan saps sense cap dubte que no n’hi va haver. I si la justícia s’inventa un delicte que no ha succeït és que obeeix a un punt de vista, a una opinió, a una creença, no a l’estricta realitat. Ara a Espanya hi ha nou govern i s’han establert un mínim de condicions per parlar sobre el que va passar i el que està per venir, dins, com diu el PSOE, del marc constitucional... però almenys admeten que el problema és polític. En qualsevol cas, posats a escollir, és l’únic camí. Si els socialistes haguessin tret una àmplia majoria haurien vist el problema de manera diferent. Penso que també han après una lliçó; la supèrbia es paga i de vegades et retorna al punt d’inici: aquell que gràcies als vots de les esquerres, Unides Podem i d’altres, inclosa ERC, els van permetre treure Mariano Rajoy i ocupar la presidència. És bo saber qui són els teus amics en el camí, i encara millor que no puguis prescindir d’ells. De vegades, tinc la petita esperança que si caminen un bon tram junts, al final potser entre tots acabaran d’entendre que es pot parlar de coses que no admeten les consagrades constitucions, que sempre es pot parlar, que es poden tenir opinions diferents i que no es pot judicialitzar la voluntat de dos milions de persones que pretenen aconseguir la independència sense haver trencat un plat.