Hi havia una vegada...

És probable que els humans siguem l’espècie dominant del planeta gràcies a la nostra capacitat per explicar-nos (i creure’ns) històries. Gràcies a això, som l’únic animal capaç de col·laborar en nombre i forma tal com ho fem. Les formigues i les abelles col·laboren a milers, però en tasques molt limitades. Els ximpanzés o els llops són capaços d’una gran flexibilitat, però en grups reduïts. Els humans ens coordinem en milions de formes complexíssimes gràcies a conceptes gens tangibles, que existeixen només en la imaginació col·lectiva, com ara la religió, els diners o l’empresa. N’hi ha que poden ser metges o científics perquè altres fan menjar o construeixen cases, i s’intercanvien les coses per apunts digitals en comptes corrents. Provin de convèncer un orangutan que els doni els seus plàtans a canvi d’un milió d’euros. La idea –de Yuval Noah Harari, una de les ments més il·lustres de l’actualitat, en opinió d’un servidor– que una cosa que imaginem conjuntament ens defineix com a espècie és aplicable també als mercats financers. Els inversors ens expliquem històries contínuament. I tendim a creure’ns-les, fins i tot quan van en contra del sentit comú. Té explicació científica. D’una banda, el nostre cervell no està ben preparat per processar conceptes gaire complexos, i ens costa molt menys recordar (i acceptar) quelcom que té un inici, un nus i un desenllaç. Estem molt mal equipats per assumir la rellevància de l’atzar. Necessitem entendre el perquè i el cap a on. Si existeix, bé, i si no, ens l’inventem. D’altra banda, som un animal social i, com a tal, cerquem l’acceptació dels nostres congèneres. Si tots paguen múltiples astronòmics perquè tal o qual empresa o sector “és el futur”, no ens surt cridar l’atenció duent la contrària i els pocs que ho fan són desacreditats per la resta. Sobren exemples: Warren Buffett, un dels millors inversors de tots els temps, es va negar a participar en la bombolla tecnològica de finals dels noranta, i va rebre el menyspreu de la comunitat inversora. Per aconseguir invertir bé és essencial interioritzar tot l’anterior. És important fer un diagnòstic correcte, tant de la realitat com de la percepció que el mercat té d’aquesta realitat. Hem d’intentar entendre quina història s’està explicant el mercat i en quin moment aquesta es fa insostenible i muta a una altra de nova. Creiem que això pot passar ben aviat. Durant aquesta última dècada ens hem acostumat a uns bancs centrals que intervenen il·limitadament, a inflacions baixes i a tipus subterranis. El mercat sembla convençut que aquesta poció tindrà continuïtat fins a la fi dels temps, i que això només pot comportar més pujades dels preus dels actius financers. Però la nostra opinió és que el canvi de dècada ens obligarà a replantejar-nos la narrativa actual. Si la història serveix de precedent –tard o d’hora és el cas–, sempre que s’ha combinat endeutament excessiu amb diners fiduciaris (és a dir, sense el suport de cap actiu real), la inflació acaba per aparèixer. Els tipus zero o negatius no són ni naturals ni sostenibles. I els bancs centrals han esgotat la majoria de trucs dels seus manuals de prestidigitació per fer anar els mercats cap on volen. Quan vingui una nova crisi, la solució haurà de ser necessàriament fiscal. Aquesta tendència a gastar el que no es té s’accentua també a causa del creixement dels populismes al planeta (prometen més despesa i menys impostos, i sovint no surten els comptes). Aquests excessos fiscals també s’hauran de monetitzar –no hi ha cap altra solució políticament acceptable–. En aquest entorn, els actius reals són la millor solució per protegir els nostres estalvis. Dues mencions especials en aquest apartat. La renda variable pot patir en algun moment, quan l’economia es torci o sorgeixi alguna crisi temporal, però és precisament llavors que s’ha de ser valent, perquè és un dels actius que protegeixen millor els nostres estalvis de la inflació. Tampoc no hauríem d’oblidar l’or en les nostres carteres. En primer lloc, perquè és de les poques coses que realment serviran per diversificar-les quan vagin mal dades; aquest paper el solia tenir la renda fixa, però ens costa d’entendre que pugui continuar sent tan útil des dels nivells actuals. I, sobretot, perquè en la majoria de les narratives que som capaços d’imaginar acaba funcionant molt bé.