Amb el darrer “barbut”...

El matí del dia del darrer dels “barbuts” –Sant Vicenç màrtir, patró de la ciutat de València– es va presentar amb una gran càrrega de neu una altra vegada adversa, perquè va paralitzar el trànsit, sobretot entre les parròquies mitjanes i la vall central durant unes quantes hores. El Govern reconeixia, en declaració recollida aquí, al Diari, que havia estat “un pèl” per sota del que requerien les circumstàncies i el cap de l’executiu, Xavier Espot, demanava hores més tard una revisió del protocol per al cas de nevades. Com si aquest no fos un país de neu, que ha evitat aquesta mena de problemes sota precipitacions sòlides similars. En altres temps propers s’hauria culpabilitzat els meteoròlegs, en sentit contrari al dels hotelers, quan en plena temporada alta anunciaven mal temps en aquestes valls per al cap de setmana, s’anul·laven moltes reserves... i acabava fent bo. Segons algunes fonts, la predicció per al dia de Sant Vicenç era que el maleït Gloria ens arribaria a mig matí. Altres “partes” afegien que la llevantada ens tocaria ja molt desgastada, que la cota de neu se situaria al voltant dels 1.700 metres... Potser els responsables de la neteja s’ho van creure. Potser van pecar de deixadesa, que seria pitjor. El cas és que quan van voler treure les llevaneus ja no podien actuar a unes carreteres generals completament saturades, on els cotxes que portaven cap al sud les persones a la feina, en hora punta, havien quedat aturats. En un cas conegut i que podria servir de mostra, la secretària recepcionista d’un consultori mèdic, que havia sortit d’Encamp a les vuit, no va poder desconnectar el contestador automàtic i començar a atendre els ja impacients pacients fins passades les onze. Al migdia i primera hora de la tarda encara continuava la neu acumulada a carrers i voreres, fins i tot a la capital, i glaçada, amb l’evident risc de lesions serioses per relliscades i caigudes. Per sort la ciutadania, en general, sap molt bé emprar calçat adient i caminar amb la prudència necessària per no perdre la verticalitat de cop. Cal esperar d’aquest país de neu, amb protocol renovat o sense, la previsió futura suficient perquè no es repeteixi quelcom de semblant. L’experiència ensenya i l’actual màxima autoritat executiva està entre les més joves del món en un càrrec homologable. D’altra banda, la revisió de la història, recent en aquest cas. Porta a recordar una situació pitjor. Veterans i veteranes recordaran sens dubte la paralització total de les carreteres cap al sud d’aviat farà exactament tres dècades. El 1990, el darrer dia del pont festiu espanyol de la Puríssima. La nevada va ser tan gran i tan generalitzada –també va afectar la xarxa vial de l’Alt Urgell i més enllà–, pràcticament un a tocar de l’altre i en fila, van quedar immobilitzats tota la nit, fins que amb la llum del dia van poder obrir al pas més avall de la frontera. Va ser una de les situacions perquè es demostrés la proverbial solidaritat andorrana. Recordem que encara érem lluny de les generacions dels mòbils i de les xarxes socials. Eren les patrulles de policies i “urbanos” les que informaven que la cosa anava per llarg i les precaucions que havien de prendre per superar el fred, que aniria augmentant. I eren els ciutadans, ràpidament i espontanis voluntaris, qui es van apressar a atendre els afectats, portant-los aigua, menjar, begudes calentes... Alguns van anar més lluny i van obrir casa seva a les famílies, sobretot les que anaven amb canalla, perquè s’aixopluguessin gaudint del foc de la llar –literal, o de la resta de sistemes de calefacció. La ràdio –sempre ella– gairebé única encara frontera endins, mantenia informats de la falta de notícies i procurava entretenir els atrapats. Mentrestant diverses emissores catalanes anaven repetint com els turistes no podrien arribar a casa seva fins l’endemà i que no havien sofert cap dany personal, per tranquil·litzar els i les que esperaven amb preocupació creixent segons avançava la nit.