Diferents?

Quan escrius entens que hi hagi gent a qui no li agradi la teva manera de fer-ho; en part d’això es tracta, sobretot en els articles d’opinió, perquè si sols llegíssim idees afins a les nostres, qualsevol diari seria molt avorrit. La varietat té la seva gràcia. I cadascú va a buscar escriptors que li agradin o, a l’inrevés, busques aquells que et posen dels nervis. Jo mateix algunes nits soc capaç de mirar una estona el canal 13 (Trece tv), ho he explicat en alguna ocasió, i riure’m amb les barbaritats que arriben a dir. També als diaris hi ha comentaristes que pensen de maneres ben diferents, a ambdós extrems de la vida i de la política, que a mi em fa gràcia comparar i veure quina reacció em provoquen. Tot són maneres d’entendre la vida. Dimecres passat, en llegir un dels comentaris que havien escrit sobre el meu article Sedició em va sorprendre llegir-ne un en el qual se’m deia que m’havia equivocat de diari. Ostres! De debò? Com que l’article parlava del conflicte entre el govern espa­nyol i el català, el comentarista opinava que el Diari d’Andorra no era el lloc més adient per parlar del tema. Suposant que li fes cas, què hauria de fer? I encara més, què hauria de fer el Diari d’Andorra, i per extensió qualsevol altre diari. Informar sols sobre el que passa al país? The New York Times sols hauria de parlar de Nova York i els seus comentaristes limitar-se al que passa en una de les ciutats més conegudes del món? “Aquest és el Diari d’Andorra. S’ha confós de mitjà”, deia textualment el comentari, i estava signat per The Observer. Penso que en una tribuna, una columna, un article d’opinió, es pot parlar del tema que el seu autor vulgui; ni tan sols el diari, el Diari d’Andorra o qualsevol altre té la facultat de dir el que es por escriure i el que no; almenys sempre ho he entès d’aquesta manera i des que col·laboro amb el Diari, i en fa un grapat d’anys, mai ningú m’ha dit el que havia d’escriure ni m’ha prohibit, ni censurat, cap paraula. Si no fos d’aquesta manera ja fa temps que hauria plegat. Però no deixa de ser curiós que quan escric sobre Catalunya de seguida surten els defensors de la terra, de l’andorranitat, com si els andorrans fóssim únics, diferents i exclusius, i sols poguéssim mirar-nos el melic… S’estarà d’acord o no amb els raonaments exposats, sols faltaria!, però sí que hi ha alguna cosa que és certa, innegable i comuna: amb Catalunya compartim la llengua i moltes altres coses: amb els catalans compartim molt més del que ens diferencia. També és veritat que aquesta última frase, afortunadament, és extensible a la resta de la població mundial.