Civisme obligatori

Segons va publicar el Diari d’Andorra, el president del grup parlamentari del PS, el Sr. Pere López, va plantejar en la sessió del Consell General del 16 de gener que el vot sigui obligatori com una de les solucions a una abstenció que creix cada contesa electoral.

S’han alçat algunes veus contra aquesta idea. No gaires, tampoc no ens enganyem, als nostres elegits, en realitat, se’ls en refot l’abstenció, entre altres motius perquè les cadires a repartir són les mateixes amb un vuitanta per cent de votants que amb un quaranta per cent de participació.

A mi, en canvi, em sembla una proposta magnífica.

En un món on, cada vegada més, l’eficiència ho és tot, resulta indiscutiblement molt més senzill, ràpid i eficaç, per obtenir una participació que faci patxoca, obligar el populatxo a votar que no pas posar-se a redactar programes treballats, engrescadors i imaginatius, que no siguin una col·lecció de banalitats i generalitats, sinó que continguin propostes precises, realitzables i quantificades.

És molt més descansat i productiu, en termes de reducció de l’abstenció, sancionar aquells que no vagin a dipositar el seu vot, que no pas muntar candidatures coherents, cohesionades, de persones que s’hagin conegut amb temps i hagin pogut treballar per preparar campanyes originals, atractives i innovadores, que vagin més enllà del pack passejada + declaració de vint segons sobre el tema del dia a ATV, i que il·lusionin i convidin l’elector a participar.

La idea em sembla tan bona que penso que caldria estendre aquest concepte d’infantilització de la població a altres àmbits. Sense cap ànim de ser exhaustiu, en poso tres exemples. En comptes de recomanar, per motius de salut, que es consumeixin cinc fruites o verdures cada dia, caldria fer-ho obligatori i, com en el cas del sufragi forçós, establir un règim de sancions a qui no respecti aquesta prescripció. No sembla gaire complicat instaurar un sistema de control basat en la presentació de tiquets de compra del supermercat, anàlisis (obligatòries també) de sang de la població i inspeccions de sorpresa a les llars a l’hora de sopar.

Caldria fer obligatòria també la pràctica d’un mínim d’hores d’esport per setmana. Aquells que no poguessin acreditar un determinat consum de calories en un dels nombrosos gimnasos del país, serien convocats diumenge al matí a l’estadi que els pertoqués, per fer-hi cursa contínua, gimnàstica sueca, pilates, zumba o l’activitat que el legislador consideri més adequada, fins a l’assoliment dels objectius fixats d’exercici per capita.

I finalment, en el moment que algun investigador avorrit d’alguna universitat improbable de Wisconsin o Sebastopol publiqui un estudi indicant el nombre ideal de relacions sexuals mensuals per a la bona salut física i mental de la població, immediatament caldria fer obligatori per a tots els andorrans i residents casats (som un país catòlic, tampoc no es tracta de fomentar el fornici) l’assoliment del nombre de coits indicat. Deixo la proposta de sistema de control a la imaginació de cadascú.

Així, sense més esforç que unes quantes disposicions legals d’inspiració nord-coreana tindríem, per a orgull dels nostres dirigents, un dels països amb la població més cívica, més saludable, en més bona forma física i més ben cardada del món.