El deure de votar

Contra la figura d’oposició política dels “partits del no” que rebutgen i voten en contra sistemàticament de qualsevol projecte de la majoria, hi ha l’anomenada “oposició constructiva” que intenta millorar textos o aporta proposicions pròpies per a l’interès general, com fan tant la Terceria via com el Partit Socialdemòcrata (PS). I l’oposició potser encara té més dret a equivocar-se i l’errada és menys transcendent perquè la corregirà l’opinió pública, primer, i després la majoria, si arriba a entrar a tràmit al Consell. Sembla aquest el cas del suggeriment del PS que el dret del sufragi tingui com a contrapartida el deure –ja no moral, sinó estricte i jurídic– de votar, tant si es vol com si no es vol. Les imposicions no semblen la via més democràtica, potser tampoc la més eficient, de conscienciació i persuasió a la ciutadania. Ja hem recordat més d’una vegada que es pot manifestar el rebuig a totes les llistes presentades amb el vot en blanc, o el nul, en aquest cas, ratllant un nom o escrivint qualsevol cosa a qualsevol papereta. Sociòlegs i altres analistes acostumen a distingir entre abstencions tècnica i activa. La primera abasta els electors censats que no poden acudir a les urnes i acostumen a situar-la entre el vint i el trenta per cent. I anomenen activa, tota una paradoxa, la del conjunt de persones que volgudament renuncien a donar suport a cap candidatura perquè no en troben ni una que els faci el pes. I en comicis locals els paràmetres internacionals amb prou feines registren una participació per sobre del cinquanta per cent. Amb la seva fiabilitat relativa pot sorprendre la llista que dóna el senyor Google de llocs on el vot és obligatori, perquè apareixen estats amb democràcies homologades com ara Austràlia, i fins i tot de la Unió Europea: Grècia, Luxemburg i Bèlgica, a més de les previsibles repúbliques americanes (entre les quals ha desaparegut Veneçuela) i alguna de l’Àfrica. A títol de mostra, la cònsol honorària del regne dels belgues, a més de confirmar-ne l’obligatorietat, concretava que la sanció per no complir amb una convocatòria a les urnes és una multa administrativa de 150 euros. A la Veneçuela d’abans del chavisme –i ja bolivariana, com sempre des de la independència– també existia la multa per abstencionisme, amb l’afegit que la certificació d’haver votat, o d’haver pagat, es feia constar al passaport i sense aquesta certificació es prohibia viatjar a l’estranger. És clar que feta la llei, el funcionari de torn era relativament fàcil de “convèncer” perquè posés el paper en regla sense complir el càstig. En aquestes valls, votar havia estat un costum social, una més de les grans festes, ocasió de trobar-se o retrobar-se en família amb els veïns, amb incentius afegits com esmorzars a compte de la corporació o la compensació amb una pesseta rossa a Canillo, mentre van existir les pessetes. Per què es va perdent aquesta tradició legislatura a legislatura? Potser coneixent les causes –múltiples, no una de sola– es deduiran les solucions. D’una banda hi ha la desafecció dels ciutadans envers la política i els polítics, general al nostre món globalitzat. Atribuir aquest distanciament sobretot als joves sembla un generalització tan injusta com atribuir-la a falta de patriotisme, o civisme, dels nous andorrans, els de passaport jove. Però, sobretot a les comunals, amb els pactes previs entre forces diferents que afavoreix la normativa sobre la distribució de consellers, a la majoria de les parròquies, més com més petites, tot el peix està venut abans de parar la parada. I si ja es coneix el resultat, per què participar a la partida? Més quan ja no resta ni el magre consol de votar amb eficàcia “contra” un candidat o una llista. Potser la solució és tan fàcil de dir com difícil d’aplicar. En les comunals, i per a les llistes locals a les generals, el primer seria canviar la injusta normativa existent com ha proposat el mateix PS i el cap de Govern es va mostrar disposat a debatre. Està per veure. I després, que es presentin a cada lloc i ocasió dues o més llistes encapçalades –millor encara d’equips– amb prestigi, coneixements, credibilitat i programes assenyats sense demagògia. Així de ben segur seríem molts més a votar. Per adhesió, a la contra, o per eliminació de menys a més propers en les idees, que és com s’acostuma a decidir finalment, segons el cas.