Escriure al diari personal

Alguns acostumem a escriure en un diari personal. És un moment de dedicació a un mateix, d’introspecció, de calma i repòs que ens permet fer una retrospectiva del dia i plasmar en un paper el més destacable que ens ha succeït les hores anteriors. Avui en dia s’acostuma a donar tauletes electròniques als nens perquè s’entretinguin, però abans, ens feien fer tasques com això d’escriure un diari. Tot i que a casa de petits ens han encoratjat a fer-ho als estius, no vaig seguir fent-ho, i no ha sigut fins que he sigut més gran que he descobert els beneficis d’escriure un diari personal, fins al punt de lamentar no haver-ho fet abans, i no poder disposar ara de pàgines de lectura sobre mi mateix, escrites en el passat, que m’ajudarien a recordar vivències i sobretot, decisions, estats d’ànims i, en definitiva, la meva trajectòria en tots els àmbits. Acostumem a deixar-nos portar pel ritme frenètic del dia, i ens costa trobar moments per a un mateix, i dedicar uns minuts a escriure quatre ratlles és una bona oportunitat per aturar el temps i dedicar-lo a nosaltres. Podem escriure sobre el que hem fet, però també trobo interessant escriure sobre el que hem sentit, el que hem pensat, el que ens ha emocionat o allò que ens ha disgustat. La vida és un aprenentatge diari, i tot i que, a mesura que passen els anys, cada vegada som més esclaus de l’experiència viscuda i sentida, poder rellegir capítols de la nostra pròpia vida ens pot ajudar a entendre situacions que ens ocorren avui, o bé entendre per fi totes aquelles altres que no enteníem en el passat. I tot allò que aconseguim entendre (sense autoenganyar-nos més del compte) ens permet millorar i, en definitiva, créixer personalment. L’expresident català Jordi Pujol i Soley ens explica a les seves memòries que tots nosaltres hauríem de fer el mateix que fan les empreses a final d’any: formular els estats comptables de l’exercici, analitzar actius i passius i extreure’n conclusions. De com ha anat fins al moment i què hem necessitat per arribar-hi, així com des de quina situació partim, i dels recursos dels quals disposem per arribar allà on pretenem arribar, tant a curt com a llarg termini. Una mica més complex que els famosos propòsits que tots llencem a l’aire quan acaba o comença un nou any. I així com les empreses registren tots els fets comptables al llibre diari a mesura que en van tenint constància, nosaltres també podem registrar els nostres assentaments vitals escrivint-los al diari personal, si després volem conèixer una imatge fidedigna de nosaltres mateixos. Michelle LaVaughn Robinson, ex-primera dama dels Estats Units, explica també en les seves memòries que de veure el seu marit, Barack Obama, escriure als seus diaris tot allò que li passava i pensava, va adquirir ella també aquest costum, i el que primer li semblava una pèrdua de temps es va convertir en una constant que l’ha acompanyat sempre des de llavors. I així es reflecteix en les seves memòries, en què no sols explica situacions viscudes, sinó que també comparteix els seus sentiments i raonaments que l’acompanyava, i precisament en això crec que rau el gran valor del seu llibre. Recordo en aquest punt una parella que vaig tenir ja fa uns quants anys, que es molestava i enfadava perquè escrivia al meu diari situacions amargues que ens succeïen com a parella. Segons ella per recrear-me en allò negatiu, per mi precisament es tractava de tot el contrari, de no girar la cara davant una dificultat i afrontar-la per tal de poder-ne extreure aprenentatges positius, sinó en aquell moment, més endavant. És exactament el que va escriure el Carles Capdevila, al seu llibre La vida que aprenc: “La vida s’aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d’endreçar els aprenentatges per escrit els consolida.” O tal com diu la mateixa Michelle en un segon llibre posterior: “Mantenir un diari pot resultar intimidatori i carregat de transcendència, però un cop poses el llapis sobre el paper, els teus pensaments adquireixen major pes i significat.” De la mateixa manera, l’expresident uruguaià José Alberto Mujica Cordano, més conegut com Pepe Mujica, ens recorda que s’aprèn més del dolor que no pas de la bonança i, per tant, ens serà molt valuós deixar constància al nostre diari aquells dies tristos o aquells en els quals les coses no rutllen bé. Tot l’anterior exposat argumenta beneficis per a un mateix d’escriure el seu propi diari personal, però també hi ha vegades en què aquests diaris han transcendit a un mateix. Qui no s’ha emocionat i plorat llegint el famós diari d’Annelies Marie Frank, el diari d’Anna Frank? En un àmbit més íntim i familiar, he tingut la sort de poder llegir després de la seva mort les memòries del meu avi, que ens va deixar enquadernades per tal que els més propers poguéssim conèixer més profundament el nostre avi, marit o pare, al llarg de la seva vida. Avui en dia, publiquem fotografies i vídeos a les xarxes socials. També pot esdevenir una forma de fer-nos una mena de diari personal, deixant constància del que hem fet, però no caiguem en el parany, en la gran majoria dels casos, acaba esdevenint un intencionat aparador públic. Si volem conèixer qui som, d’on venim, on som, i cap a on anem, valdrà més que apaguem una estona el telèfon i agafem la ploma i un paper. El dibuix que acompanya aquest article és d’en Rodolfo, alumne del programa Joves en Inclusió (JEI), de la Fundació Privada Tutelar del Principat d’Andorra. Ell, des de la seva perspectiva, també ha gaudit treballant sobre el seu propi diari personal.