De pel·lícules i els Oscar

S’atansa la cerimònia dels Oscar i entre les pel·lícules més nominades aquest any n’hi ha dues que em criden l’atenció, potser no les més conegudes, que m’han agradat molt més del que m’esperava. La primera és Paràsits, la pel·lícula del director coreà Bong Joon-ho, un film que agradarà o no, però el que és segur és que no deixa indiferent ningú. Una d’aquelles històries que quan les acabes de veure et deixen una primera impressió i l’endemà la sensació comença a ser diferent, i tu mateix vas modificant el que en pensaves. Paràsits va guanyar la Palma d’Or del Festival de Canes del 2019 i les cròniques expliquen que en acabar la primera projecció els aplaudiments van durar una bona estona. Jo no hauria aplaudit tant; però potser sí que m’hauria quedat assegut a la butaca, meditant sobre el que acabava de veure. No els espatllaré la trama, però si una cosa sap fer Bong Joon-ho és fer veure i comprendre a l’espectador l’enorme diferència que existeix entre el món ric i el món pobre. Entre qui viu en l’opulència i qui ho fa en la més absoluta misèria. I com de diferents són els dos mons; encara que al final, si escarbem una mica, acabem descobrint que l’ànima humana té abismes molt semblants. La segona, 1917, imprescindible en la meva opinió, és la cinta del director Sam Mendes. Una immersió magistral en l’estupidesa de la guerra. Una visió de la Primera Guerra Mundial que et transporta al món de les trinxeres de manera que pots imaginar i sofrir el que va significar per a milions de persones, de joves, que hi van trobar la mort. L’únic pla-seqüència, teòric, del qual està construït el film, li dona molta força i és el que fica l’espectador de ple en l’acció. Abans d’anar-la a veure havia llegit sobre aquest detall tècnic i pensava que em resultaria pesat. El cert és que el director ho resol de manera brillant (tot i que sempre hi haurà gent a qui no li agradi), de manera que les dues hores passen volant. No sé si 1917 passarà a la història amb molts Oscar. Entre les deu nominacions, la de millor pel·lícula i millor banda sonora semblen tenir molts números per endur-se’l. I, per concloure. De totes les altres que ocupen els primers llocs, em quedo sobretot amb Joker, potser la millor, i en segon lloc i tercer lloc: Hi havia una vegada a Hollywood i Secrets de matrimoni. D’Scorsese i el seu film, L’irlandès, podríem dir allò d’una mica més del mateix de sempre, tot i que paga la pena veure Al Pacino en el personatge de Jimmy Hoffa. Ara que, posats a parlar d’actors, no queda dubte que la millor interpretació d’aquest any és la de Joaquin Phoenix a Joker. Probablement, si es confirma, uns dels Oscar més merescuts.