Centenari (franciscà) de mossèn Ballarín

Avui, mossèn Josep Maria Ballarín hauria fet cent anys. En va viure noranta-sis, que ja són molts, i els va viure amb plenes facultats, fins al darrer dia, el 18 de març de 2016. Encara ens sembla sentir les paraules del bisbe Novell al funeral celebrat a l’església de Santa Eulàlia de Berga l’endemà, dia de Sant Josep, i les sentides paraules de record de qui era el seu millor amic i també capellà com ell, mossèn Ramon Anglerill, rector de Gósol, “mossèn Tronxo”, en inspirada apel·lació fruit del magí prodigiós i literari de mossèn Ballarín. Ara un i altre reposen costat a costat, al cementiri de Gósol, com dos veïns més de la vila. Mossèn Ballarín havia nascut el 8 de febrer de 1920 a Barcelona i mossèn Ramon, el dia 10 de gener de 1938 a Olvan (Berguedà) i ens deixava el passat 28 de setembre de 2019, als 81 anys. I en parlem, del Ramon, perquè en la llarga vida de mossèn Ballarín, un bon bocí, el de la maduresa i plenitud, ell, com a rector de Gósol i com a amic, va permetre tenir, a qui havia estat capellà del Santuari de Queralt, un recer i una parròquia on dir missa. Gósol i mossèn Ramon i Gósol i mossèn Ballarín queden per sempre més lligats i en ser en terra gosolana, en arribar-hi, el seu record ens acampa, se’ns fa present. Recordar-los, saber-los allà junts al cementiri, i encara íntimament notar el seu esperit, ens és tan necessari com vivificador, perquè ens reconforta, ens fa bé, malgrat ens guanyi l’enyorança i un deix de tristesa ens enteli la llum de Gósol, sempre plena d’aquell toc de nitidesa, de puresa gairebé rutilant.

Avui, doncs, que fa cent anys del naixement de mossèn Ballarín, a Gósol tindrà lloc l’inici de les celebracions del seu centenari. I serà en un acte a l’ajuntament amb els parlaments de la dinàmica Rut Carandell; del sempre jove i també ara als seus noranta-dos anys, Josep Espar Ticó; de Jaume Farguell, exalcalde de Berga; de Xavier Pedrals, director de l’Arxiu Comarcal del Berguedà (on és dipositat el llegat material de mossèn Ballarín); del polític i economista Ramon Tremosa i de l’arquitecte Jordi Viola. A les seves veus, reflexions i recordances vinculades a mossèn Ballarín, s’hi uniran les de tanta gent que, present o des de lluny de Gósol, hi pensaran. L’amistat, la paraula, l’enraonar, eren premisses certes i joiosament practicades per ell, es trobés davant d’un micròfon de ràdio o d’una càmera de televisió que el projectava arreu o fos a soles en una conversa amical i íntima. La coneixença de mossèn Ballarín té aquestes dues cares: la que arribava a tothom qui llegís els seus articles a la premsa o l’escoltés per ràdio o televisió i la que, potser amb la paraula més continguda, però amb la mateixa expressivitat, t’adreçava de tu a tu. Per això era tan conegut, perquè parlava, perquè omplia, de coneixement i de sentiment els moments compartits. I de sempre, però avui dia encara més –envoltats com estem de tan soroll pretensiós i fugisseres però repicadores banalitats superficials–, escoltar, sentir i amarar-nos de belles glosses, de pensament, d’aprenentatges, del toc humà senzill i franc, de cordialitat, ens és el millor bàlsam, la millor medicina.

Mossèn Ballarín ens serà ben present aquest any del seu centenari. Fem vots perquè la commemoració tingui l’aire franciscà i s’adigui a l’ambient de capellà ras, l’estadi més genuí en l’escalafó eclesiàstic. Ell, que reivindicava amb aquella ironia expressada en forma de mirada i de mots entenedors una església més a tocar de terra, estaria content de veure com se’l recorda més a la llum d’una espelma i vora la llar de foc que entre lluernes i enlairament de coets. Ens farà bé també llegir de bell nou els seus llibres, en què trobem tants fils per teixir millors comportaments, millors maneres de conviure, alenades d’humanitat per no desertar ni de les conviccions ni del terral: “Mai no hi haurà cristianisme sense un cert gust casolà familiar i pobre, com el de les arengades. O el que vulgueu, mentre sigui familiar i pobre.” “Caminar pel desert cap als monestirs sota el sol és deixar-se endur pel carro de foc d’Elies. L’ànima es posa a brunzir, però lentament, lentament, es fa una quietud càlida, terrible i dolça. Hom entén per què el desert ha estat la matriu cristiana de la pregària.” “Hem d’aprendre a parar-nos. Altrament, serem uns desconeguts per a nosaltres mateixos, no podrem parlar amb els altres i Déu se’ns escaparà pel forat del soroll”, “Si sant Francesc fos ocell, seria pardal. Una petita cosa familiar a les escletxes d’una paret vella”, “Va fer més pàtria mossèn Cinto cantant que el banquer Girona encofornant diners”, “Els que fan més olor de terra són els capellans”, “L’església només pot fer un servei al país: l’arrelament”, “El papa Francesc és un miracle. Un miracle de debò. Potser és obra de Joan XXIII des del cel, que a la terra també fou miracle” “Pare nostre, per un cop que encertem el papa, feu que duri i que l’entenguem.” A Andorra mossèn Ballarín sojornà en la bona companyia d’amistats impertorbables. A banda de les coneixences personals, que l’acollien i el tenien com de la família, amb Andorra també hi té un parell de vincles no pas casuals: l’alliçonament i l’assimilació de conceptes cristians que va poder pouar l’arquitecte Ricardo Bofill en una jornada maratoniana escoltant mossèn Ballarín per poder bastir el projecte del nou Santuari de Meritxell, trobada que fou propiciada per l’Antoni Ubach, i la lliçó de bons consells, feta amb la mirada de Sant Francesc d’Assís, adreçada a la societat andorrana per tal de no anar més del compte a la deriva pels mars del diner i que va deixar escrita l’any 1982 en el llibre Ai Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra.