La Unesco declara l'alpinisme Patrimoni Immaterial de la Humanitat

A principis del mes de desembre passat la Unesco ha declarat l’alpinisme Patrimoni Immaterial de la Humanitat en el decurs de la XIV sessió del Comitè Intergovernamental per a la Protecció del Patrimoni Cultural Immaterial, celebrada a Bogotà (Colòmbia). La candidatura va ser presentada per tres països europeus com són França, Itàlia i Suïssa i aprovada per unanimitat de tots els assistents. L’alpinisme és reconegut per la Unesco no sols com una activitat física personal i/o col·lectiva sinó també perquè es caracteritza “per un marc mental de compromís personal, sentit de responsabilitat pròpia, coneixement i respecte de l’entorn natural, una forta solidaritat i relacions socials”. Els esforços per començar aquest camí vers el reconeixement van començar feia una dècada, l’any 2009, en què representants dels tres països nomenats van posar fil a l’agulla. El treball presentat va estar elaborat per un grup compost per sis representants membres de cossos de muntanya; guies, clubs alpins i una universitat. Es va consultar clubs alpins suïssos i italians i associacions de guies de muntanya. Aquest reconeixement inclou que les parts interessades en l’alpinisme hauran de definir i comprometre’s a partir d’unes determinades normes. I els tres estats esmentats (França, Itàlia i Suïssa) hauran de lliurar un informe dels progressos fets del període 2021 al 2025. Si fem una mica d’història veurem que l’alpinisme (sinònim dels Alps) emergeix l’any 1870 al Mont-Blanc, aleshores depenent del Regne de Sardenya, que un segle després (1860) aquest cim –sostre d’Europa (4.807 m)– es repartia les fronteres dels tres països veïns: França, Itàlia i Suïssa. Amb el temps es va propiciar l’aparició de l’alpinisme professional que, segons els representants dels països promotors de la candidatura, es caracteritza per la salvaguarda de la natura i la solidaritat. Les companyies de Guies professionals més rellevants són la de Chamonix (1821), la de Courmayeur (1850) i la d’Orsières (1853). A Catalunya l’alpinisme pren cos l’any 1876 quan es funda a Barcelona l’entitat Associació Catalanista d’Excursions Científiques, al Turó de Montgat (Maresme). Finalment es diria Centre Excursionista de Catalunya (1890), que encara existeix. Un associacionisme que com a taca d’oli s’escamparia per tot Catalunya. Referent a Andorra hem trobat un parell de referències com seria la narració que fa del Principat, a finals del segle XIX, Valentí Almirall (1841-1904) i una altra de mossèn Cinto Verdaguer quan recorria els Pirineus, l’any 1883, per fer el seu poema èpic Canigó i va fer una estada de tretze dies a Andorra. Val a dir que aquell alpinisme del segle XIX era practicat per una selecta minoria pertanyent a la burgesia que es podria permetre desplaçaments, dies d’estada i el cost que tot això comportava. A més la motivació principal era romàntica i científica més que no pas física. He llegit que a finals del XIX hi havia un desig de conèixer, esbrinar i estimar la pròpia terra abonat per l’esperit de la Renaixença catalana. Historiadors, geòlegs, geògrafs, botànics, romànics van començar a fer viatges, estudis, plànols, excavacions, publicacions i a més a més impedir la desaparició de peces més o menys valuoses que un clergat ignorant i desaprensiu se’l venia al millor postor. D’aquí ve l’expedició que Josep Puig i Cadafalch va liderar l’any 1907 amb un grapat de prohoms, a la Vall de Boí (Alta Ribagorça) amb el corresponent trasllat a Barcelona de pintures romàniques arrancades de les ermites semiabandonades. Algunes peces es poden veure a museus de França o, fins i tot, als EUA. Una fita històrica de l’alpinisme català és la del 23 d’agost de 1985 quan Òscar Cadiach, Antoni Sors i Carles Vallès (i tres xerpes del Nepal) van pujar al mític cim de l’Everest (8.848 m). O quan l’Araceli Segarra hi va pujar el 23 de maig de 1996, la primera dona catalana a aconseguir-ho. Avui dia l’alpinisme té poc a veure amb el dels seus principis. Segueixen havent-hi amants de la seva conservació i estudi però avui dia prima més l’esperit d’aventura, de veure qui corre més (corrents o també amb esquís) que no pas pel simple plaer de contemplar cims i carenes o fondes valls. Avui el perill de la muntanya, com hem dit, és la massificació. Ben pocs són els que abans de fer una ruta van a una entitat excursionista o es federen per tenir una cobertura en cas d’una desgràcia. Jo he vist anar per la muntanya amb xancletes i sense tenir nocions de cartografia. Sort que degut a l’increment d’excursionistes han proliferat les indicacions en forma de pintades, cartells o panells. Ara en cas d’algun problema seriós es truca al 112 i que vingui l’helicòpter a rescatar-nos i santes pasqües.Benvinguda sigui l’aprovació de la Unesco de declarar l’alpinisme com a Bé Immaterial de la Humanitat. Però que això serveixi per evitar desgràcies. La natura és per gaudir-la, admirar-la, respectar-la i, sobretot estimar-la.