El 'tempo' de l'Institut de Música: 'Allegro ma non troppo!'

Endinsar-se en una llengua i anar descobrint, de mica en mica, noves paraules i expressions és un procés apassionant per als amants dels idiomes. Cada nou mot, cada metàfora aporta un nou color i matís al nostre llenguatge, fins i tot diria que ens fa veure certes situacions sota un nou prisma fent-nos-les assaborir d’una altra manera. Quan era a la universitat, a França, recordo que em passejava sempre amb una llibreteta a la butxaca anotant noves expressions sobretot de l’argot juvenil que havia sentit poc entre els murs del Lycée. A casa parlàvem el català i el francès era per a mi, fonamentalment, la llengua d’instrucció, de raonament i de descobriment de la literatura. Amb l’edat, aquesta dèria no ha minvat i només han canviat dos petits detalls: el suport ja no és un petit quadern, sinó el telèfon mòbil, i la llengua aquest cop és l’anglès, tot i que gràcies a la meva feina segueixo gaudint d’un saborós entorn francòfon, que em permet seguir paladejant nous termes d’aquesta estimada llengua.

Doncs bé, una de les expressions angleses que porto gravada al mòbil s’adiu perfectament al sentiment, que probablement molts dels que hem gaudit de la professionalitat, l’amabilitat i l’aparent bon ambient del conservatori hem sentit. Quan una situació et remou, et toca la fibra, en definitiva, no et deixa indiferent, els anglòfons utilitzen una metàfora que en aquest cas s’escau de totes totes: “It strikes me a chord.” Traduïda literalment seria: “M’ha tocat una corda.” He llegit, certament, amb tristesa i preocupació, les últimes notícies sobre l’Institut de Música. Haig d’admetre, però, que no m’han sorprès ja que la cap d’estudis que va dimitir ara fa uns anys és una molt bona amiga d’infantesa i estic assabentada del període de foscor i de pressió que va haver de suportar durant l’època que va treballar en aquest càrrec.

Només acabar de llegir l’article publicat en aquest mateix diari, la primera paraula que se’m va passar pel cap és el famós terme mobbing o assetjament laboral. Vaig recordar converses amb la meva amiga durant les quals em descrivia el seu malestar, el seu esgotament emocional i psicològic a causa de l’atmosfera tèrbola que a poc a poc havia anat instaurant el cap de serveis. Em van ressonar les paraules “incompatibilitat” i “falta de confiança” que apareixien a l’article referents a les raons que esgrimia l’actual cap d’estudis per justificar la seva dimissió durant el claustre de professors no fa gaires dies. Suposo que el meu parer té certa manca de perspectiva i neutralitat, ja que em sento molt propera a una de les persones que més han patit aquest ambient enrarit. Tanmateix, espero, de tot cor, que el comú emprengui actuacions contundents per aclarir i aportar solucions a aquesta situació tan lamentable per als estudiants de música i sobretot per al professorat que la pateix de primera mà.

Els que coneixem de prop el conservatori i hi hem deixat els nostres fills i filles durant anys podem afirmar que és un autèntic privilegi gaudir d’aquest espai, on malgrat aquestes circumstàncies ens hem sentit sempre deliciosament acollits i ben rebuts. Serveixin aquestes ratlles per expressar el meu agraïment a tots els professors i professores que han transmès a centenars d’estudiants, any rere any, el seu entusiasme i el seu amor per la música. Al conservatori han nascut moltes de les iniciatives musicals amateurs i professionals que fan d’Andorra una població tradicionalment avesada al cultiu d’aquest art i on festivals musicals dels estils més variats floreixen al llarg de tot l’any. L’Institut de Música és el bressol de la Jonca i de l’ONCA, i la Masia del SaxFest, un certamen de ressò internacional que cada edició pren més embranzida i força. I segur que em deixo moltes altres manifestacions musicals impulsades per la comunitat educativa d’aquest centre d’aprenentatge musical.

Com a nota final, m’agradaria retre homenatge al somriure perpetu i inalterable d’una de les persones més afables del conservatori: el Jordi. El nostre estimat Jordi Palmarola, el tiet adoptiu de tots els alumnes que han passat per la Llacuna i que hi passaran. El Jordi sempre converteix l’arribada amb presses dels pares i mares estressats en un moment d’alleugeriment, amanint el nostre dia a dia extraescolar amb quatre paraules salpebrades de simpatia i bon humor. No és freqüent trobar figures tan polivalents, eficients i que portin a terme la seva feina amb tant d’afecte i dedicació.

Dels períodes més foscos i tempestuosos solen sorgir les millors obres d’art. De ben segur que d’aquesta crisi naixerà una melodia refrescant que omplirà el centre cultural la Llacuna de noves notes musicals que faran vibrar menuts i grans. El conservatori té una esperançadora oportunitat de situar-se a l’altura que es mereixen tant totes les persones que hi treballen com tots els estudiants. I espero fermament que aquest cop el tempo sigui un Allegro sense el ma non troppo.