La presó dels mòbils

Clatellada de les bones a la fira del Mobile World Congress. Barcelona es queda sense una suculenta aportació de 500 milions d’euros a l’economia productiva de la ciutat i s’ha de resignar a esperar la celebració fins d’aquí a un any. El virus aparegut a la Xina n’ha estat la causa, per haver provocat una espantada de les empreses líders del sector de les telecomunicacions, primer en comptagotes però anunciant una desbandada general. L’organització ha decidit suspendre aquesta edició del mòbil i al costat de les autoritats locals, autonòmiques i estatals ha anunciat la decisió, dolorosa i no volguda, de suspendre la fira. De res han valgut les rodes de premsa matinals conjuntes entre el ministre de Salut espanyol i la consellera homònima de la Generalitat de Catalunya dient que no hi ha cap causa per no celebrar esdeveniments comercials o de qualsevol altra índole a Barcelona i a la resta de Catalunya i d’Espanya perquè tot està controlat. De res han servit, tampoc, les paraules de bona minyona de l’alcaldessa de Barcelona, els cants de sirena, poc habituals en ella, d’agombolar el congrés del mòbil com si es tractés d’una experiència comercial de l’economia alternativa, una mena de fira de km 0 sense cap mena d’afectació ni a l’aire que respirem ni a la manera d’explotat els recursos naturals. És clar que com a alcaldessa de Barcelona ha de reprimir les seves preferències personals, però d’això a deixar completament de banda els postulats dels drets a l’habitatge –de qui de boca d’ella fa temps que no en sentim cantar ni gall ni gallina-, l’atac al sistema financer, l’atac al sistema capitalista que tantes vegades havia dirimit abans de ser alcaldessa, la situa en un estadi que podria ocupar qualsevol regidora de l’oposició de dretes, posem el cas una regidora del Partit Popular o de Ciudadanos del consistori barceloní. Poca diferència notaríem entre elles i l’alcaldessa Colau en aquest tema del congrés del mòbil, perquè tret de doldre-se’n, cap mena de crítica a l’organització davant d’una suspensió unilateral que cap altra part era partidària d’executar. En aquest cas, la por, o més aviat, el pànic escènic dels organitzadors davant una fira mancada de les patums mundials, ha pogut més que la voluntat de tirar-la endavant. I aquell moviment de les ales d’una papallona a la Xina, que es fa servir com a exemple de l’anomenada globalitat, aquesta vegada sí que s’ha notat a milers de quilòmetres lluny. Una soca de virus nou fa trontollar l’economia més dinàmica del planeta, provocant un deliri col·lectiu sense precedents. I tot, per aquest aparell anomenat telèfon mòbil integrat, assimilat, gairebé inserta dins el nostre cervell com si es tractés d’un element imprescindible per viure i respirar. El mòbil s’ha convertit en una eina molt efectiva i que ens connecta amb el món, amb la resta de món, però alhora ens empresona, en reclou i ens obliga a moure’ns envoltats d’artificiositats que són més malsanes que benvolents.

Ens cal respirar una mica més sense tanta pantalla a la mà. Hi ha hotels que ja disposen d’habitacions sense senyal de wifi i encara sense televisor. Altres prohibeixen l’ús del mòbil, per millor repòs i sojorn de la clientela. Alguns, fins i tot, eliminen els cables elèctrics i els endolls de la llum de cada banda de capçal del llit per evitar les ones electromagnètiques a l’hora de dormir. També hi ha empreses que promouen les reunions de treball a través de videoconferència, evitant així desplaçaments innecessaris, quan no és imprescindible ser present en la mateixa estança a l’hora de fer els tractes. Si mirem la contaminació que s’haurà evitat sense la celebració d’aquesta fira de telecomunicacions, veurem que les mesures restrictives d’accés aplicades als cotxes a l’àrea metropolitana de Barcelona, són la xocolata del lloro comparat amb els gasos dels avions que s’enlairen des de l’aeroport de Barcelona.

La lliçó que podem aprendre amb la suspensió del congrés del mòbil ens porta pels camins de la racionalitat i la mesura en les relacions globals, focalitzada en la mobilitat aèria, ara per ara relacions més aviat desmarxades i principal focus de contaminació, associada a la ja produïda en l’activitat a nivell local, diguem-ne domèstica. Potser al congrés del mòbil li hauria estat més senzill d’afrontar la por al contagi viral si les dimensions haguessin estat més petites en nombre d’expositors i visitants, com ara de la mida de les que se celebren aquests dies mateix en altres ciutats europees i que no han anul·lat l’activitat firal programada. És allò de posar tots els ous al mateix cove, que quan es trabuca i cauen, queden tots xafats.